El centre històric de Sant Joan d’Alacant es va desenvolupar a partir de l’antic traçat de la xarxa de reg de l’Horta d’Alacant, així com dels camins que unien Alacant amb Xixona i València. El desenvolupament del nucli històric va ser constant. L’origen podríem situar-lo segur en època islàmica. Segons els cronistes, en aquesta època Sant Joan es trobava a banda i banda de la séquia Major i tenia la seua pròpia mesquita.

Amb l’arribada dels cristians en el segle XIII, es produïren alguns canvis, encara que el traçat urbà es mantindria entorn de la séquia Major des de la Maigmona, on estava ja situat el molí del Rei o del Consell, del qual tenim notícies des del segle XIV. En el carrer paral·lel a la Maigmona –l’actual Cervantes– devia haver-hi importants immobles de caràcter socioeconòmics de la població, com el forn d’Orts.

A principis del segle XVII es va construir la nova església parroquial en l’actual ubicació, molt prop de la plaça Maisonnave, coneguda en diversos períodes també com del Mercat, del Pou o de l’Om, que probablement es degué desenvolupar al llarg d’aquest segle en el lloc en el qual es trobaven els diferents camins principals que travessaven Sant Joan. Aquesta plaça es convertiria en el centre sociocultural i econòmic fins a la meitat del segle XX, en la qual tindrien lloc, entre altres esdeveniments, el mercat hortolà els dijous i diumenges, i aquest últim dia, a més, el mercat i subhasta d’aigües.

Des de l’església es va desenvolupar el carrer Major, la data de creació del qual es desconeix amb seguretat, però és probable que fóra entorn del segle XVII, ja que apareix, en un plànol de 1689, com una via de gran amplitud i rectitud. Al final d’aquest, en el segle XVII ja es constata la plaça de la Creu, situada sobre el solar d’alguna antiga torre defensiva, la qual es bifurca en els carrers de Sant Josep i el del Carmen, coneguts popularment com carrer Nou i carrer de Baix. El primer, arriba fins a l’antiga alqueria de Benialí, on hi havia una torre defensiva i una ermita dedicada a sant Josep, que va donar nom a aquest carrer, en la qual encara podem trobar els interessants passos d’aigua que utilitzaven els regants. El segon, seguint el traçat de la séquia Major, arriba des de la plaça de la Creu fins a l’inici de la séquia Ampla, el lloc on la séquia s’eixamplava ja camí de Benimagrell. Al llarg del traçat del carrer Major hi havia nombrosos ponts per a travessar la séquia.

casco antiguoDes de finals del segle XVII es desenvoluparien els carrers Sant Antoni, i la Mar, des de la plaça Maisonnave. El primer ho va fer seguint el traçat de l’antiga carretera de Silla amb direcció a València. El segon, en direcció al mar, entroncant amb els camins que conduïen cap a la platja de l’horta.

Quant als habitatges, la majoria són cases modestes de llauradors amb una altura que varia entre planta baixa i tres pisos. Les cases estaven pintades de colors vius i variats –com és habitual en moltes localitats mediterrànies valencianes– i especialment en els nuclis més pròxims com la ciutat d’Alacant, Santa Faç o Mutxamel.

Gran part d’aquestes cases tenen una porta de grans dimensions per a permetre el pas de grans eines per a llaurar o fins i tot cavalleries, i en els balcons presenten interessants balustrades de ferro. Generalment les plantes superiors estaven dedicades a la zona residencial de la casa, mentre que la planta baixa, era per a emmagatzemar les eines i productes agrícoles, espai anomenat cambra. La majoria d’aquestes cases tenen patis posteriors, que eren utilitzats a manera de corral o petit hort particular, i on es trobarien les latrines de la casa, els excrements de la qual una vegada assecats i trossejats constituïen el que molts hortolans anomenaven rosquilla, un adob molt fèrtil per a poder conrear.

Respecte a la decoració d’aquestes cases, hi destacaria especialment l’ús de taulellets, petits panells ceràmics amb formes geomètriques situats en els ràfecs de les cases, gran part dels quals encara es conserven , especialment en el carrer Sant Antoni. Un altre element decoratiu seria el dels panells ceràmics o escultures amb representacions de sants; en aquest cas hi ha hagut menys fortuna i tan solament se’n conserva un de 1950 col·locat en l’església, però sabem que n’hi havia nombrosos en tots els carrers.

Benimagrell

L’antic lloc de Benimagrell va sorgir probablement en època islàmica, de la mateixa manera que la seua veïna localitat de Sant Joan, i igualment seguint el traçat de la séquia Major o del Consell que transcorria pel centre del carrer principal. Benimagrell es va convertir en un petit nucli format per un sol carrer amb algunes petites places. Probablement a l’arribada dels cristians en el segle XIII, primerament la mesquita va ser convertida en església fins a la seua destrucció. En el segle XVI tindria lloc la construcció del nou temple tardogòtic amb les seues voltes de creueria amb anagrames en les claus. Segons alguns cronistes, aquesta població tenia dues torres defensives per a aixoplugar els habitants dels atacs de pirates, de les quals no coneixem res ni en tenim constància arqueològica. Al final del carrer es va construir una vil·la residencial neoclàssica, vil·la Ramona.

Casco AntiguoEn la segona dècada del segle XX, la senyora Campos va decidir construir en la seua propietat una capella i un col·legi de religioses Carmelites per a xiquetes amb pocs recursos econòmics. En els anys 60 es produiria el desafortunat derrocament d’una part del barri a causa de la construcció de la carretera nacional 332, de manera que van ser derrocats nombrosos habitatges, així com l’antic convent i col·legi de les Germanes Carmelites. Aquest lamentable fet va provocar que Benimagrell quedara parcialment aïllat del poble fins que uns anys després es construïra el pont subterrani que el va unir de nou a Sant Joan.

Santa Faç

El nucli de Santa Faç va sorgir probablement a partir del miracle d’aquesta venerada relíquia, esdevingut al costat del barranc del Juncaret on es troba aquest poblat, l’any 1489, quan la rogació procedia de Sant Joan per l’antic camí de Lloixa. Poc després es va iniciar la construcció del monestir, que va ser ocupat per les Germanes Clarisses. Al costat del temple i de dependències conventuals es van construir dues torres defensives per a poder donar recer a la població en cas d’atac de pirates. En el segle XVII, a més, es va construir el cambril barroc per a albergar la relíquia, i en el segle XVIII l’antiga església i convent –a excepció del cambril i la torre defensiva d’Antonelli– van ser derrocats per a donar pas al nou complex monumental barroc que podem veure en els nostres dies.

Plaza Sant FazLa plaça principal de la població es va formar davant l’església on arribava el camí principal des de la ciutat. L’organització de parcel·les i habitatges va seguir el camí de l’eix Alacant-Sant Joan, a través dels actuals carrers Alberola Canterac, plaça Luis Foglietti i Major. El nucli urbà va seguir cap al camí de Lloixa, amb el carrer Barranquet i el carreró de Sant Dídac que desembocava a la plaça homònima, i que comunicava aquesta amb el carrer Major a través d’un arc sota un habitatge, el qual va ser substituït a principis d’aquest segle per un altre de poc respectuós amb l’entorn, i que passà a ser un arc rebaixat en lloc de mig punt.

Els habitatges tradicionals del barri vell segueixen la distribució habitual de les construccions típiques de l’Horta d’Alacant, com els mateixos que trobem a Sant Joan, Mutxamel, Alacant i Benimagrell. Amb motiu de la celebració de l’exposició de la Llum de les Imatges el 2006, els habitatges van recuperar les seues tonalitats coloristes tradicionals.

Al final del carrer Major es trobava ja el barranc que en les furioses avingudes d’aigua solia desbordar-se i entrar en la població. Per aquest motiu, totes les cases tenien partidors per a evitar l’entrada de l’aigua. Fins i tot es va habilitar un partidor per a bloquejar el pas de l’aigua des del barranc cap al carrer Major. Encara es poden contemplar les estructures de pedra acanalades en les quals s’introduïa aquest partidor, que estan situades al final del mur lateral del monestir i la casa que es troba enfront d’aquest. També aquest és el lloc en el qual es divideixen els termes municipals d’Alacant i Sant Joan. Per primera vegada aquesta divisió territorial va ser feta a la fi del segle XVI i mantinguda després de diversos enfrontaments entre Sant Joan i la capital fins als nostres dies. La ciutat d’Alacant va voler des de sempre comptar amb el monestir de la Santa Faç en la seua jurisdicció, malgrat la permanència del monestir en terme parroquial de Sant Joan.