Un majestuosa portalada dóna la benvinguda a habitants i visitants. A través d’un camí empedrat, envoltat de vegetació espessa, accedim a l’atri en què hi ha l’edifici principal i una petita ermita del segle XVIII. La façana de la casa és un compendi d’elements típicament vuitcentistes, com mostren les sofisticats obertures o la decoració dels brancals i les llindes. Però, sens dubte, els components més singulars són les cobertes inclinades, rematades amb cresteria ceràmica, en què destaca una torre de fusta tallada i balconada, amb una coberta amb quatre vessants revestida de zinc.

L’habitatge consta de tres altures amb grans finestrals i terrasses des de les quals es poden contemplar els jardins, de manera que el magnífic paisatge exterior participa de les dependències interiors. Els jardins es conceben com un lloc de quietud i esbarjo. S’articulen a través d’un conjunt de parterres delimitats per camins i enramades. Pèrgoles de ferro formen una volta contínua d’arbustos, acompanyades d’escultures i fonts. Hi ha nombrosos arbres monumentals, entre els quals destaquen uns quants exemplars centenaris: una araucària, un pebrer bord, un pi canari, un pi blanc, diversos pins pinyoners, una buguenvíl·lea d’aproximadament cent anys i un ficus de més de cent trenta anys. Tot aquest conjunt articula un entorn que sedueix el visitant gràcies al contrast dels clarobscurs, al so de l’aigua i dels ocells, a les aromes de la primavera i als espais d’ombra on es pot protegir del sol durant les estacions de calor.

A la part oest se situen les cases del servei, amb unes singulars façanes pintades en roig ocre i groc. L’ermita, a la part est de la finca, està consagrada a Nostra Senyora del Roser. A mitjan segle XIX hi van contraure matrimoni Ramón de Campoamor i Campoosorio, governador civil d’Alacant, i Guillermina O’Gorman, dama que pertanyia a una acomodada família irlandesa establida a Alacant. L’ermita no va quedar inclosa definitivament en la propietat fins als anys quaranta del segle XX; encara avui se’n conserva la porta que limita amb l’avinguda de Miguel Hernández.

La finca ha sigut testimoni d’importants successos de la història de Sant Joan i ha conegut èpoques d’esplendor i de decadència. Avui dia, el conjunt es destina a l’organització d’esdeveniments i celebracions, en el marc dels denominats Jardins del d’Abril, que ofereixen la possibilitat a qualsevol ciutadà amb certs recursos de gaudir durant unes hores dels plaers burgesos de l’època vuitcentista.

Sabies que…?

Durant el segle XVII, la finca El d’Abril va pertànyer inicialment al canonge Abril. La seua germana Margarita Abril va acabar heretant-la, i amb posterioritat va passar al seu fill Antonio Ferrándiz y Abril. Seguidament, en la primera meitat del XIX, en van ser copropietaris Jaime Maisonnave, cèlebre empresari vitivinícola, i la seua dona, Leonor Cuyatar. El 1863, després de la mort de la seua mare, hereta la finca el seu fill primogènit, Eleuterio Maisonnave y Cutayar, que va ser alcalde de l’Ajuntament d’Alacant entre 1869 i 1873. A la seua mort el 1890, la finca és venuda al seu amic Rafael Beltrán Ausó, diputat a les Corts, senador i advocat alacantí, i més tard passaria al seu fill, Rafael Beltrán de la Llave, que havia nascut en la casa.

Al començament de la Guerra Civil, la finca va ser requisada per la República per a instal·lar-hi una colònia infantil. El projecte dirigit des de Madrid per Dolores de Rivas Cherif –esposa del president del govern i president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña Díaz– consistia a evacuar xiquets madrilenys i donar-los refugi. Un d’ells, Lauro Olmo, va estar amb uns setanta infants més en aquesta finca. Aquí van estar tutelats per mestres procedents de les Missions Pedagògiques, com Manuel Giner de los Ríos, que els preparaven per a l’ingrés en l’Institut d’Alacant.

Al principi dels anys setanta l’arquitecte municipal d’Alacant, Miguel López González, fa dirigir les obres de rehabilitació. Fa uns quants anys, la finca es reconverteix en espai de serveis per a ús d’oci i esdeveniments, Jardins el d’Abril, una activitat que ha permès al conjunt mantenir-se en un acceptable estat de conservació.