Al camí Vell o de la Maigmona, entre Sant Joan i Mutxamel, trobem l’entrada a la finca El de Comte, delimitada per grans pilars de maçoneria arrebossats que imiten carreus. Antigament, la séquia Major passava per l’enclavament. Per a poder accedir a la casa calia travessar un pont de pedra. Avui dia ja no existeix el rec, i els escassos arbres que queden malviuen en el jardí arrasat. Aquell verger abraçava l’edificació al sud i a l’est, i permetia obrir els grans finestrals allindanats per a deixar passar la brisa entre els arbres del jardí humit, i mitigar així l’aire sec i càlid del xaloc o del migjorn. Ara caldria tancar les persianes per a protegir-se de l’erm abrasador, si no fóra perquè ja ningú habita la casa, i solament les parets custodien el record d’aquells dies en què els seus habitants donaven significat a aquesta terra de goig.

Aquell jardí era un dels més anomenats de l’Horta d’Alacant, tenia una superfície d’unes vint-i-cinc tafulles, més de dues hectàrees actuals. Des de la reixa fins a la façana principal de la casa s’accedia a través d’una esplanada rectangular, formada per una filera de grans xiprers que actuaven de barrera natural i que la separaven del jardí situat a l’est. A l’oest trobem una tàpia de maçoneria al costat de la casa, que configura un camí que portava als estables.

La façana principal neoclàssica encara conserva la robusta porta emmarcada per carreus, juntament amb els finestrals ben ordenats i simètrics. La porxada porticada té columnes jòniques que es prolonguen com a ampit en la primera planta per a configurar la noble terrassa. L’edifici és de color ocre, amb les línies d’imposta, les motlures i el marc de les obertures en un to més fosc. A l’interior de la casa s’accedeix a través d’un vestíbul rectangular de grans dimensions, dividit per tres arcs carpanells situats en paral·lel a la porta principal. Des del distribuïdor s’obrin a banda i banda diverses avantsales i alcoves. Situada al fons del vestíbul trobem l’escala, que està il·luminada per un llanternó central de planta quadrada. El llanternó es pot veure des de l’exterior, es tracta de la torrassa amb coberta amb quatre vessants de teula corba color verd maragda. La llum entra pels finestrells i il·lumina el cos central de la casa.

La façana est té una composició semblant a la principal, però adossat al conjunt hi ha un pati delimitat per una arcada. L’arqueria connecta amb un altre cos edificat, sens dubte una de les grans sorpreses de la vil·la. Es tracta d’un petit teatre o sala de concerts que disposava d’un accés independent del de la casa. Un gravat francès del segle XIX que mostra els jardins, les façanes i el teatre dóna fe de l’esplendor d’aquells temps protagonitzats per les nits estiuenques, l’esbarjo i la diversió.

La vida a la finca es desenvolupava en cadascuna de les tres plantes de la casa. La família ocupava, com és natural, les estances situades a migjorn. La primera planta acollia les dependències de convivència domèstica i social. No és estrany trobar un imponent saló en una edificació d’aquestes característiques; el que resulta menys habitual, però, és que la mansió dispose de gabinet o sala de gravador i de cartografia, decorades amb pintures, frescos i litografies. Això ens dóna una idea de la sensibilitat i solemnitat dels habitants de la casa. A més, en aquesta planta hi havia una petita capella amb un retaule i un altar de marbre, les parets de color crema i el terra també eren de marbre.

Però es fa impossible imaginar el dia a dia en la finca sense les persones dedicades al servei. Els criats s’encarregaven de posar a punt l’engranatge de la casa. Complaure els senyors implicava atendre les seues necessitats domèstiques i representatives, amb l’esforç suplementari que devia comportar rebre convidats, per als quals s’havien de condicionar algunes sales de la vil·la. Una bona part de la faena de la casa es duia a terme a l’ala nord de l’edifici, on estava la casa del guarda, els estables, magatzems, corrals i cotxeres. També al nord hi havia la cuina de grans dimensions, a la qual es pot accedir per una escala de servei. El regiment d’empleats s’acomodava en la tercera planta, on tenien els dormitoris i les estances. Avui ja ningú abrillanta la cristalleria dels senyors, o posa a punt l’aixovar. Els salons no desprenen les olors suculentes de les menges que eixien de la cuina. Ni rastre dels cuidadors dels cavalls, jardiners, donzelles o servents. Tots gaudeixen d’un dia etern de descans. El comte no està en casa. Tampoc l’espera ja ningú.

Sabies que…?

L’edifici originàriament va ser construït en el segle XVI, encara que l’aspecte actual és conseqüència de les remodelacions dutes a terme a mitjan segle XVII, i en els segles XIX i XX. Originàriament es tractava d’una finca d’explotació agrària, encara que després es va convertir en una finca d’esbarjo.

Respecte de la propietat d’aquesta vil·la se sap que va pertànyer a la família nobiliària dels comtes de Casa Rojas i marquès del Bosc. Els Rojas eren descendents castellans del solar de Rojas, a Burgos, encara que aquesta branca procedeix dels que es van establir a Jerez de la Frontera i Cadis, per a passar més tard a Alacant i València. José Pedro de Rojas y Recaño es va convertir en el primer comte de Casa Rojas per Reial decret amb data 18 de desembre de 1789.

D’altra banda, la família Bosc procedeix de Cocentaina, i abans de Catalunya. Després de destacar en la conquesta de Xàtiva, s’establiren a Alacant. El Marquesat de Bosc d’Ares va ser creat per Carles II el 28 de febrer de 1689.

Cap al 1924 la propietat pertanyia al marquès d’Algorfa. La denominació de la vil·la amb l’àlies de La Pau és associada al benestar que es podia respirar tant a la residència com als jardins.

Actualment la finca és travessada per la ratlla que separa els termes municipals de Sant Joan d’Alacant i Mutxamel. L’Ajuntament de Sant Joan ha començat els tràmits per a l’expropiació de l’immoble i la seua futura conservació.