Les Fogueres de Sant Joan són les festes patronals de Sant Joan d’Alacant, que se celebren anualment entre els dies 20 i 24 de juny en honor de sant Joan Baptista, patró del municipi.

Aquesta festa té una gran antiguitat en la vila, ja que des de la conquesta cristiana, la primera església situada en la mesquita del període islàmic va ser dedicada a sant Joan Baptista, i el poble va prendre aquest mateix nom. La importància i devoció a sant Joan Baptista ve de molt arrere, ja que en el II Sínode de la Diòcesi d’Oriola, celebrat el 1600, es va concedir a la festa del 24 de juny el caràcter de precepte, juntament amb la de la Degollació de Sant Joan del 29 d’agost.

La festa originària se celebrava amb un caràcter popular i incloïa els actes religiosos en honor del sant titular, entre els quals destacava la processó, i també altres actes profans típics de les festes populars, com balls, jocs, cercaviles i altres diversions, que sobretot se centraven en el carrer la Mar, ja que sant Joan hi era considerat el patró del carrer, i, per tant, adquiria aquí la categoria de «sant de carrer», a banda de ser venerat per tot el poble.

A més, la nit de Sant Joan, entre el 23 i el 24 de juny, que coincideix amb el solstici d’estiu, els llauradors cremaven en les fogueres fusta i trastos vells per a simbolitzar el pas a la nova etapa, l’estiu, complint amb una tradició ancestral.

L’any 1928, a la ciutat d’Alacant, coincidint amb la festa de Sant Joan i prenent la idea de les fogueres tradicionals, van començar a celebrar-se les actuals fogueres gràcies a l’impuls d’uns quants entusiastes, com José María Py. Es tractava d’uns monuments de fusta i cartó formats per ninots, molt similars als de les falles de València. Va ser el començament de la festa oficial d’Alacant, cosa que, al seu torn, provocaria el declivi de les festes de Sant Joan, que es van mantenir tímidament amb els seus senzills actes festers.

No obstant això, el 1967 el costum alacantí de fogueres amb ninots va acabar arribant a Sant Joan. Aquest any, uns quants veïns van formar la penya taurina de Palomo Linares, entre els quals hi havia José García Gálvez, president i ànima de la festa durant molts anys. Amb diners sobrants de la penya, van decidir pagar la festa per al dia de Sant Joan i muntar una foguera de l’artista Ramón Marco. Per a tirar endavant el projecte, van rebre l’ajuda dels veïns del carrer de Sant Antoni i la plaça de Maisonnave. També es va nomenar una bellea per a les festes, figura representativa d’una importància indiscutible en qualsevol comissió de les fogueres.

El 1969 es va formalitzar ja la foguera com a comissió festera i van començar a dur-se a terme aquestes festes amb tots els seus actes i característics. Al cap d’uns anys, la foguera va començar a ser construïda per la comissió, juntament amb la foguera infantil que es va plantar durant molts anys en el mercat per l’afició dels veïns. Entre els anys 70 i 80, les fogueres del poble de Sant Joan van viure els seus anys d’esplendor, ja que es va generar una gran afició entre molts veïns que plantaven monuments i barraques en moltes zones. Alguns barris com Navarregui o el Canyaret van destacar per ser especialment aficionats a les fogueres. Amb tot, les festes de fogueres van decaure a favor de les del Crist, i en l’actualitat tan sols queda la comissió de la Foguera Plaça de Maisonnave, la creada originalment el 1969, que planta tres fogueres: plaça de Maisonnave, major i infantil, i plaça de la Constitució.

Actualment els actes previs s’inicien amb la presentació del llibret i l’elecció i coronació de les bellees i dames majors i infantils de les festes, les quals porten el vestit adoptat per a aquesta celebració, igual que a la ciutat d’Alacant, indumentària dissenyada per Tomás Valcárcel Deza després de la Guerra Civil. També es fa el pregó de Fogueres i la cercavila del foc, amb l’assistència de comissions de la ciutat d’Alacant i la Bellea del Foc de la ciutat.

La festa comença el dia 20 de juny amb la plantà de la foguera. Aquest dia és típic consumir coca amb tonyina i bacores, que són dos dels productes típics dels dies de fogueres. La comissió de la foguera planta també la barraca al costat del monument principal i allí s’organitzen els dinars, sopars i la festa nocturna i diürna dels dies festers.

Al llarg d’aquests dies se succeeixen les despertaes, les cercaviles i les visites de la comissió a diferents punts del municipi, a més de participar en els actes que tenen lloc a la ciutat d’Alacant, com l’entrada de bandes i l’ofrena de flors a la Mare de Déu del Remei, patrona d’Alacant.

El dia 23, vespra de Sant Joan, comencen els actes principals de les festes amb l’ofrena vespertina de flors i fruits al sant, en la qual participen nombroses entitats festeres. El dia 23, a la nit, tradicional nit de Sant Joan, se celebra el sopar de cabasset i la foguera de trastos vells com s’ha fet tota la vida, seguint la tradició dels llauradors. Aquesta foguera va ser recuperada fa anys per l’Associació Cultural Lloixa i reuneix un gran nombre de persones que s’hi apleguen per a gaudir del foc i de l’aigua que llancen els bombers per a apagar les flames una vegada han arribat al seu punt culminant. Després de la cremà, continua la festa a la nit en el racó de la foguera.

El dia 24 comença amb la despertà de pólvora, música i campanes. Al migdia té lloc la missa major de Sant Joan, i després de l’esmorzar tradicional d’aquest dia, es dispara la mascletà. A la vesprada, l’acte principal és la processó de sant Joan, que recorre els principals carrers del municipi acompanyada per veïns i devots. La imatge porta habitualment nuat a una de les mans un xangló format per bacores, que fa referència a la fruita típica d’aquestes dates i al tradicional refrany valencià: «Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures.»

A la nit, després del sopar en el racó, té lloc l’esperada cremà. Els veïns, acompanyats per la banda de música, recorren els carrers principals per a procedir a cremar les tres fogueres, no sense abans haver salvat els ninots indultats. Durant la cremà mai falten els focs artificials, la ja habitual banyà per a mitigar la calor de les flames i els sons de l’himne de fogueres del mestre Luis Torregrosa García.

hogueras

Sabies què…?

Sabies que…?

La Nit de Sant Joan, que coincideix amb el solstici d’estiu, és una de les festes més esteses per tota la Mediterrània i la resta d’Europa. Se celebra especialment en tota la nostra geografia i té un caràcter simbòlic i màgic, en què s’uneixen l’aigua i el foc, elements entorn dels quals se celebren nombrosos rituals. A les nostres platges és habitual trobar grups d’amics i famílies que acudeixen a sopar sobre l’arena i que seguidament improvisen fogueres al voltant de les quals canten, salten, dansen i beuen.

Sant Joan Baptista, cosí segon de Jesucrist, és l’únic sant que celebra l’onomàstica el dia del seu naixement, el 24 de juny, i no el de la seua mort, el 29 d’agost. A Sant Joan d’Alacant també s’ha celebrat en moltes ocasions la data del martiri, ja declarada de precepte per al nostre poble al principi del segle XVII. La coneguda com a Festa de Sant Joan el Degollat incloïa vespres, missa solemne i processó claustral amb l’artística imatge del cap de sant Joan col·locada sobre una safata de plata que feia el recorregut sota un petit pal·li vermell portat per xiquets. A més, es ballaven danses populars en honor del sant. La festa va desaparèixer amb la Guerra Civil i ja no es va recuperar fins a l’any 1999, quan es commemorava el segon mil·lenari del naixement de sant Joan Baptista. Des de llavors s’ha celebrat en algunes ocasions.

La imatge principal de sant Joan presideix l’altar major de l’església des de la creació del temple. Una de les que va desaparèixer en la Guerra Civil i que estava situada en el presbiteri va ser donada per Juan Maisonnave Cuyatar, que estiuejava en la finca El de Marco, mentre que el seu germà, Eleuterio, vivia en la bonica finca El d’Abril. Després de la Guerra Civil es va fer una figura gran per a l’altar major i una altra processional més xicoteta, per a les quals l’escultor va necessitar com a models un xiquet i un corder.