La torre construïda amb carreus té planta prismàtica i base atalussada, i arriba als deu metres d’altura gràcies als murs que superen el metre de gruix. L’espai interior consta de planta baixa i dues altures, rematades amb una terrassa en coberta. Les plantes superiors es comuniquen amb una escala de caragol. La solidesa de l’arquitectura exterior contrasta amb la modèstia dels materials constructius usats a l’interior de la fortalesa, ja que els trespols es configuren mitjançant un entrebigat rematat en revoltó d’algeps que recolza sobre els murs. La cara sud de la torre tenia dues troneres, avui encegades; es tractava d’unes finestres estretes que servien per a defensar el conjunt. La façana noble de l’habitatge exhibeix un escut nobiliari.

Apareixen en l’enclavament dues peculiaritats vinculades directament amb l’aigua. D’una banda, la torre té un aljub al qual s’accedeix per una petita porta des de l’exterior. Els cronistes Isidro Buades i J. Ramón Martínez ens expliquen que els sembla enigmàtic que l’accés a l’aljub es faça des de l’exterior. Pensem que si haguérem de buscar refugi a l’interior de la torre perquè som atacats per un grup de pirates, no seria molt recomanable eixir a l’exterior per a proveir-nos d’aigua. Això pot indicar-nos que el pou es va construir una vegada que la torre ja havia perdut la seua funció defensiva, o bé que hi podia haver un accés des de l’habitatge a l’interior del pou. Com que a la casa se li han fet nombroses modificacions al llarg del segle XX, tampoc és fàcil datar-ne l’època de construcció, de manera que, de moment, deixarem aquest interrogant sense resposta.

Una altra de les curiositats de la torre relacionada amb l’aigua té a veure amb el sistema de reg. Si bé la finca disposa d’una bassa a l’interior, i molt prop del paratge, entre Salafranca i l’ermita de Santa Anna, en trobem una altra, hi ha una bonica fotografia dels anys quaranta en què podem veure una altra bassa de grans dimensions que dissortadament no ha perdurat.

Conèixer i difondre el meravellós llegat cultural que perviu al Camp d’Alacant pot contribuir a evitar la futura pèrdua d’altres vestigis heretats del seu fascinant passat.