La parròquia de Sant Joan Baptista, el nucli antic, les imponents torres de l’horta o les magnífiques finques senyorials i cases de camp són solament un exemple del ric patrimoni de Sant Joan, però la mateix horta, amb el seu sistema de séquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.

Una història que ens relata la presència de pirates i contrabandistes al nostre municipi, però també, la història de comerciants i llauradors, persones senzilles i treballadores, que van haver de fer front i sobreposar-se a guerres i malalties. Però que també van viure moments de goig i d’alegria i que ens han llegat un solatge cultural del qual som hereus. Per tot això els hem de tornar la veu, el record, aprendre de la seua història i prendre totes les mesures necessàries perquè puga perviure aquest llegat històric i arqueològic.

TESORILLO DE SANT JOANEl neolític

La població de Sant Joan d´Alacant està immersa en la denominada Horta d’Alacant, un pla al·luvial produït principalment per les deposicions del riu Sec i materials detrítics generats pels arrossegaments de barrancs i rambles, que formen un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola. La qualitat d’aquests sòls, juntament amb l’existència de fonts, naixements i zones lacustres va crear un lloc idoni per a ser habitat.

Les primeres comunitats neolítiques van arribar a les costes alacantines en petites embarcacions o canoes de fusta, mitjançant la navegació de cabotatge. En aquestes barques no solament transportaven la totalitat dels membres del clan, sinó que també s’enduien tots els útils, eines i animals necessaris per a assentar-se en un lloc nou. Els estudis dirigits per l’equip de recerca COPHIAM al tossal de les Basses ens han permès conèixer que aquests nous pobladors es van establir a l’Horta d’Alacant de manera dispersa entorn del 3990-3960 a. de C., en petites cabanes de planta circular que estaven elaborades amb canyís i impermeabilitzades amb femta de boví. Aquestes cabanes tenien una llar de foc en la part central que servia tant per a cuinar com per a calfar l’ambient.

La importància de la pertinença al grup, la domesticació animal, el cultiu per irrigació o el contacte amb altres poblacions properes són part dels trets que es poden apreciar en aquestes primeres poblacions. Lluny d’imaginar l’Horta d’Alacant com un lloc idíl·lic, hem de pensar que aquestes poblacions recorrien a la pesca, la recol·lecció, la caça, el marisqueig i a totes les activitats que els permeteren subsistir en una autèntica lluita per la supervivència.

L’edat del bronze

Durant l’edat del bronze, el model d’assentament canvia. Les poblacions que fins a aquell moment havien habitat de manera dispersa a l’horta alacantina van tendir a agrupar-se i a ocupar les zones més elevades, ja que els proporcionaven un control visual més bo sobre l’entorn i també protecció.

El jaciment més important d’aquest període és el que trobem a la serra Grossa o serra de Sant Julià. Datat entorn del 1800 a. de C., va ser excavat pel pare Belda el 1931 i reestudiat posteriorment per Enrique Llobregat Conesa. En aquest indret es van poder documentar una sèrie d’estructures quadrangulars que es van identificar com a possibles torres de defensa, i una sèrie d’habitatges aterrassats, també de planta rectangular, amb sòcols de pedra i parets de tova. Aquests habitatges tenien també pals de fusta clavats al terra que devien servir per a sostenir les bigues de fusta i el brancatge de què devien estar fets els trespols.

Aquestes cases, que s’adaptaven als diferents desnivells de la serra, constituïen una mena de cinturó defensiu que, juntament amb una muralla i les torres que hem esmentat adés, devien proporcionar a l’assentament una major protecció. Encara que no saben les causes concretes per les quals aquesta població va decidir assentar-se en un lloc tan elevat i prendre tantes mesures de protecció, ens en podem fer una idea.

L’edat del bronze va ser un període històric ampli, convuls i farcit de conflictes. Les eines destinades a la caça, com ara els arcs i les atzagaies, van deixar pas a espases i alabardes, la funció principal de les quals era la guerra i que estaven en mans d’una elit guerrera que dominava tant la resta de la població com els recursos de la zona.

Encara que aquests assentaments es trobaven en zones elevades, era necessari establir una sèrie de cabanes que estigueren més pròximes als camps de cultiu i dels recursos naturals, com l’aigua. Tant en el camí del Xinxorro com en el barranc del Juncaret s’han localitzat fons de cabana que havien estat habitualment ocupades i que servien per a guardar les eines de llaurar i la producció ceràmica.

Una altra vegada, el camp de l’horta va tenir un paper fonamental a l’hora de proporcionar tots els recursos necessaris a la població, però l’escassetat de minerals, especialment coure i estany, la mantenia allunyada dels circuits comercials més importants de l’època.

El període orientalitzant i la cultura ibèrica

Existeix un hiat arqueològic entre l’edat del bronze i la cultura ibèrica que es va estendre en aquestes terres entre els segles VI i el III a. de C. No obstant això, gràcies a l’autor llatí Ruf Fest Aviè sabem que el territori que anava des del riu Alebus o Vinalopó fins a Dianium o Dénia estava poblat pels gimnetes (literalment significa ‘despullats’). Aquestes poblacions van rebre aquest nom perquè la panòplia militar que portaven era característica de guerrers lleugers o avesats a les escaramusses: fones, venables, ganivets afalcatats i cetres o rodelles.

Amb l’arribada dels fenicis es va establir una intensa relació comercial amb les poblacions indígenes, ja que els primers buscaven proveir els mercats de l’Orient Pròxim d’or, plata i estany, mentre que als indígenes els atreien els productes manufacturats produïts a l’Orient com ara teles, ungüents, alabastres, ous d’estruç decorats, ceràmiques de gran qualitat i objectes d’orfebreria.

Els fenicis no solament van exercir una gran influència sobre el territori gimneta, sinó que aquest, pel fet d’actuar com a frontera entre les àrees d’influència gregues i fenícies, també va rebre notables influències gregues. D’aquesta manera, els habitants de l’Horta d’Alacant es van veure beneficiats pel comerç amb els dos pobles, i a més, van actuar d’intermediaris amb les poblacions de l’interior.

Aquest intens intercanvi comercial comportava l’adopció de noves tecnologies i noves aportacions culturals. L’alfabet, el sistema monetari, l’ús del torn o l’assimilació de nous ritus religiosos són part d’aquests avanços que acabarien modelant el que avui coneixem com a cultura ibèrica.

El jaciment més significatiu que tenim a l’Horta d’Alacant el tornem a trobar al tossal de les Basses. Gràcies a les excavacions dutes a terme a l’Albufereta, dirigides per l’equip de recerca COPHIAM, s’ha pogut constatar la presència d’un oppidum (poblat ibèric emmurallat) amb habitatges de planta rectangular adossats a la muralla per la banda posterior, i un carrer central que hi donava accés. En la zona extramurs es va poder comprovar la presència d’una àrea industrial, les vies d’accés al poblat i una necròpoli.

Un altre jaciment de gran importància, també pertanyent a aquest període, és la necròpoli de l’Albufereta. Va ser excavada per Francisco Figueras Pacheco entre 1934 i 1936, i encara que aquestes campanyes es veurien paralitzades per l’inici de la Guerra Civil Espanyola, van aportar un munt de materials i d’informació. En la resta de l’horta alacantina també s’han trobat, encara que de manera dispersa, nombroses estructures i restes arqueològiques. Tot això ha permès que avui dia els investigadors puguen conèixer i reconstruir l’estil de vida, l’economia, els ritus i creences o les relacions que aquestes poblacions mantenien amb altres pobles.

Roma i Cartago a l’Horta d’Alacant

Al final del segle III a. de C. la situació política entre les dues principals potències del Mediterrani occidental va afectar directament la costa alacantina. La família cartaginesa dels Barca va iniciar una sèrie de campanyes a Ibèria amb l’objectiu de refer-se de la pèrdua de poder i prestigi que havia patit Cartago després de la Primera Guerra Púnica, però a mesura que l’exèrcit cartaginès anava annexionant més pobles i territoris, la tensió entre Roma i Cartago creixia de manera exponencial.

En aquest context prebèl·lic serà quan es construirà el fortí púnic del tossal de Manises. Aquest jaciment rep el nom a causa de la gran quantitat de material ceràmic o manises que hi afloraven, i encara que era de sobres sabut que en aquell promontori apareixien objectes i pedres treballades, s’atribuïa popularment a «temps dels moros» o a la ciutat d’Akra Leuka, on Aníbal es va refugiar amb l’exèrcit cartaginès durant l’hivern del 228 a. de C.

Foto aera IlletaLa fundació d’aquest fortí va coincidir amb el col·lapse de l’oppidum ibèric del tossal de les Basses i l’abandó de les explotacions del ferro que aflorava entre Busot i Aigües.

Les intervencions dutes a terme tant per Figueras Pacheco i La Fuente Vidal, com les del grup d’investigadors del MARQ, han revelat la presència de nombroses estructures de caràcter defensiu, magatzems i aljubs característics del món púnic, que van ser destruïts al final del segle III a. de C., coincidint amb l’arribada de Publi Corneli Escipió Africà a Hispània i la conquesta de Cartago Nova l’any 209 a. de C.

A partir d’aquesta data, aquestes terres van quedar incorporades a l’estat romà, però no es registrarien canvis significatius fins a l’any 83 a. de C. amb l’inici de les anomenades Guerres Sertorianes. Alacant, que actuava com a lloc de frontera entre les legions de Sertori i les de Pompeu, adquirirà una gran importància estratègica i aquest últim decidirà rehabilitar l’antic fortí de tossal de Manises per a posar fi a la pirateria i actuar com a base d’operacions.

Amb l’arribada d’August al poder, Lucentum adquireix l’estatut de municipium romà, i encara que tenia el fòrum més petit de tot l’Imperi, disposarà de tots els elements característics que havia de contenir una ciutat romana, i controlarà un ager (territori) que arribava fins a l’actual Foia de Castalla.

La romanització del país va ser un procés lent, però finalment es van adoptar les institucions de govern, administratives i religioses romanes. També la pax augusta va comportar un període de bonança econòmica, que tindria el seu reflex arqueològic en les imponents vil·les que es van construir per tota l’Horta d’Alacant i que destinaven la pars rustica a l’explotació agrícola mentre que la pars urbana dispensava totes les comoditats que necessitava el dominus (senyor o propietari).

Parque Arqueológico LucentumLes vil·les del parc de les Nacions, la del carrer de l’Almadrava, la del camí de la Colònia Romana o la de l’avinguda Conrado Albadalejo són només uns quants exemples d’aquests luxosos habitatges, que comptaven amb patis porticats, mosaics, jardins, i fins i tot alguns tenien calefacció, aigua corrent, termes i natatio (piscina).

Lògicament, no tota l’horta alacantina estava ocupada per aquestes vil·les, sinó que també devia estar esguitada de domus (casa o habitatge) de petits i mitjans propietaris, fabricades amb materials més modestos i, per tant, més difícils de localitzar.

La producció del preuat garum (salsa confeccionada amb vísceres de peix i plantes aromàtiques), saladures, vi, oli i espart eren els productes més demanats per part dels mercats internacionals i que van aportar abundants beneficis als oligarques locals.

La crisi de Lucentum es va iniciar a les acaballes del segle I d. de C. amb el final de la bambolla immobiliària impulsada per la dinastia Julioclàudia i conclosa per la dinastia Flàvia. D’altra banda, la proximitat de la colònia Iulia Ilici Augusta (Elx) o la puixança d’altres poblacions, com era el cas d’Allon (la Vila Joiosa), van deixar Lucentum en una posició compromesa, fins al punt que es va veure incapaç de competir amb aquestes ciutats. Durant el segle III d. de C., la ciutat és completament abandonada, com també nombroses vil·les, i es converteix en pedrera per a les construccions dels voltants.

A Sant Joan d’Alacant encara que no s’han trobat restes arqueològiques d’aquestes vil·les o domus periurbanes; sabem que la Via Dianium –una ampliació de la Via Augusta que unia les poblacions de la costa des de Saetabis o Xàtiva fins a Elx– devia travessar l’actual terme municipal; també es va localitzar en l’actual església de Sant Joan Baptista la làpida de Macronus, un xiquet romà que va morir als tretze anys, i la troballa d’una estatueta amb toga romana.

Per si això fóra poc, l’aparició de nombrosos jaciments romans al terme municipal de Mutxamel com són mines d’ocre, basses de reg, una conducció d’aigua i nombrós material ceràmic, indiquen que la totalitat de l’horta estava poblada i explotada.

L’ocupació bizantina i visigoda

L’any 476 d. de C. va marcar, simplement, la culminació d’un procés llarg i decadent. Les antigues autoritats civils, militars i eclesiàstiques tardoromanes, juntament amb la noblesa «bàrbara», van donar lloc a l’aparició d’una nova elit que governarà els regnes sorgits a Europa després del desmembrament de l’Imperi Romà d’Occident.

El recentment creat regne visigot va haver de fer front a les migracions d’altres pobles, la pèrdua de territoris a favor dels francs i, sobretot, a pugnes intestines entre la seua noblesa per a obtenir el poder. En aquest context, Justinià va intentar reconquistar la península Ibèrica, però els bizantins van ser derrotats i relegats a les ciutats costaneres del sud-est peninsular. La província de Spaniae es va establir l’any 552 d. de C. i va incloure les terres alacantines, que actuaven com a frontera entre el regne visigot i l’Imperi Bizantí, però l’any 624, incapaços de mantenir el territori, abandonaren Hispània.

Encara que no hi va haver un poblament urbà, les últimes investigacions suggereixen que el poblament rural de l’Horta d’Alacant es va concentrar en petits i mitjans nuclis dispersos: llogarets, vicus o centres religiosos que estaven controlats per un castellum (campament militar o castell) situat al tossal del Benacantil.

La imponent necròpoli del tossal de les Basses, amb més de vuit-cents enterraments tardoantics, reforcen la presència d’una important comunitat rural cristiana que va escollir aquest lloc per als sepelis a causa de la presència d’una basílica o centre religiós d’importància.

FACHADA MARQEl període medieval andalusí

La ràpida conquesta musulmana d’Hispània, que es va iniciar l’any 711 a mans de Tariq ibn Ziyad es va deure a l’escapçament del poder reial, després de la mort del rei visigot Roderic en la batalla de Guadalete, la divisió de la noblesa goda i a la política pactista practicada pels generals musulmans.

El pacte de Tudmir o Teodomir és un document d’una importància excepcional, ja que descriu el tractat de vassallatge signat per Teodomir, senyor entre altres ciutats de Laqant, Uryula i Ello, amb Abd al-Aziz, segon valí (governador) d’Al-Andalus. En el document s’assegurava que les ciutats, béns i creences religioses serien respectades a canvi d’un tribut anual i de prestar ajuda militar en cas de necessitat.

Per tant, després de la firma del tractat hem de pensar que la població de l’Horta d’Alacant va ser respectada, però el nou panorama polític va atraure poblacions procedents del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, que començaren un procés lent però continuat d’aculturació. Aquest procés es veuria afavorit per part de les elits locals, que van emparentar amb les elits foranes i van adoptar la fe islàmica en detriment de la cristiana. També el factor econòmic devia ser molt important, ja que els cristians havien de pagar un impost especial per continuar professant la seua religió, mentre que els musulmans no, circumstància que va afavorir la conversió.

El model de petits llogarets o alqueries disperses, que devien ocupar tota l’Horta d’Alacant i que devien estar controlats i protegits pel hisn de Laqant situat al Benacantil, adquireix més força gràcies a les restes arqueològiques, les fonts escrites i a la toponímia. Lloixa, Benimagrell, Tàngel i Mutxamel són noms que han perdurat fins als nostres dies, i encara que Sant Joan no va conservar el nom àrab, sabem que tenia el de Benalí (‘fill d’Alí’). En aquestes alqueries es produïa blat, ordi, productes derivats de la vinya, com el vinagre, la pansa o el suc del raïm, i també l’ametla, la garrofa, les figues, l’oli d’oliva i mel.

L’arqueologia ens torna a mostrar una gran concentració de tombes d’època islàmica, datades entre els segles VIII i X al tossal de Manises. A Sant Joan també es va localitzar un enterrament d’aquesta època entre el carrer del Doctor Marañón i el carrer del Carme, i nombrós material entorn de Benimagrell. Tot això fa pensar que les comunitats rurals eren molt importants, sobretot en la producció agrícola, necessària per a proveir la incipient medina de Laqant.

arqueologiaEncara que l’ocupació cristiana va implicar un canvi polític, econòmic i cultural transcendental, la importància dels nuclis rurals de l’Horta d’Alacant, com el de Sant Joan, van adquirir encara més importància, ja que la seua producció va ser exportada i reconeguda a tot Europa en segles posteriors, com el prestigiós vi fondellol.