Isidro Buades

Li deien Feliu perquè era molt menut, encara que el seu nom era Rafael, però com que era tan xicotet, doncs Rafeliu, i de Rafeliu al final es va quedar en Feliu. Va ser molt menut fins als tretze anys, però d’aquí endavant va començar a créixer i es va convertir en un samarro robust i saludable. Feliu va nàixer i es va criar a l’horta, i li semblava que estava en el lloc més bonic del món, encara que, a voltes, l’assaltava el dubte si això era perquè no havia vist una altra cosa. Dubtava que hi haguera un altre lloc amb un cel més blau i una lluminositat com la de la seua terra.

Els camps amb l’incipient sembrat i aquells ametlers florits del febrer en calma, nevant amb els seus pètals de pura blancor el verd tendre de la terra, eren per a ell la bellesa suprema de la natura palpitant. Feliu pujava a les torres de defensa, fortaleses de 1594 que continuaven en peu, intactes des de la seua construcció, a contemplar el meravellós espectacle de l’eixida del sol, i veia amb una emoció infinita com emergia encès el disc solar entre les aigües del Mediterrani, aigües transparents en les quals li agradava nadar pràcticament tots els dies de l’any. La seua terra era fèrtil i s’hi produïen hortalisses variades i estimades que viatjaven a països llunyans.

La seua terra era meravellosa, però un dia la va haver d’abandonar, va sonar el sinistre clarí de la guerra, i pletòric de força i il·lusions, va marxar al combat. Allí es va distingir per la seua entrega i coratge, que li van valdre recompenses en honors i estreles, però com que després de molt barallar-se va perdre l’última batalla, es va haver de refugiar en un país amic que li va donar refugi, i al cap de vint anys de nostàlgia i d’absència, tornava al que havia sigut sa casa.

Va arribar a la ciutat un matí plujós i fred de desembre, i deixant l’estació del ferrocarril va pujar al tramvia número quatre que el portaria fins a la seua estimada horta. Així que va eixir de la ciutat va comprovar que hi havia moltes clarianes en els camps d’ametlers, algunes parcel·les incultes i noves edificacions, i també un cert augment en la circulació de vehicles en l’antiga N-332.

Ja en plena horta, grans plantacions de tomates com mai n’havia vist abans. Quan va arribar a sa casa, els pares ja no estaven presents, i els altres familiars el van reconèixer perquè portava una maleta amb adhesius estrangers. Tenia els cabells totalment blancs i havia perdut l’aspecte de llaurador d’altres temps.

L’endemà, ansiós com estava de veure l’horta, es va posar a caminar, però prompte va comprovar que havia iniciat la seua desaparició, ja que, encara que hi havia plantacions importants de tomates de companyies foranes, la desaparició de, com a mínim, la meitat dels ametlers saltava a la vista, i les faenes d’esporgar i de llaurar distaven molt dels temps de la seua joventut. Feliu observava les noves edificacions i molts automòbils amb matrícula estrangera que passaven per allà, com també va observar que el cel continuava sent tan blau com sempre, i el sol era l’implacable Llorenç dels dies antics de sega i de trilla, i va comprendre que la seua estimada horta havia encetat el camí segur que la portaria a ser una esplendorosa zona de progrés i turisme de fama internacional.

No va errar Feliu, perquè en les terres on campejava la regalèssia i feia niu la terrerola hi ha camps de golf, on corria el camí de l’antic Raiguer cap a la platja de l’Horta, hi ha una espaiosa via d’estructura moderna, i en l’ametlerar de Sarrió, una gran avinguda.

Isidro Buades. Cronista Oficial de Sant Joan d’Alacant

Sabies que…?

Isidro Buades Ripoll va ser nomenat Cronista Oficial de la Vila de Sant Joan d’Alacant el 24 de novembre de 1992. Prop d’un quart de segle més tard continua compromès en la causa i al servei del seu poble. Isidro Buades és una de les persones més importants, estimades i imprescindibles per a conèixer el que va ser i, per tant, el que ara és el municipi de Sant Joan d’Alacant, la seua horta i els seus costums. En l’actualitat, la Regidoria de Cultura, a través de la Biblioteca Municipal, ha digitalitzat tota l’obra d’Isidro Buades, a més dels butlletins de l’Associació Cultural Lloixa.

 

Isidro va nàixer el 12 de novembre de 1928 a l’Horta d’Alacant, en la finca i torre Santiago, de la Condomina, en terres del municipi d’Alacant, però que pertanyia a la parròquia de Sant Joan d’Alacant, de manera que sempre ha estat convivint entre els dos municipis veïns. Isidro va viure de l’agricultura fins que va fer els vint-i-cinc anys, per a més tard dedicar-se al sector del transport. Amb els anys, la vinculació amb el poble de Sant Joan ha anat creixent per motiu de la seua residència, el naixement dels seus fills i les tasques pròpies d’un agricultor, com era assistir al mercat de l’aigua o portar a adobar alguna eina del camp, o fins i tot, moldre gra en el molí de la casa de la Maigmona.

Isidro, a pesar de deixar l’horta, sempre l’ha tinguda present, i ha sabut conjugar la seua autèntica vocació, l’escriptura, amb les tradicions del Camp d’Alacant, que ha plasmat en paper al llarg de la seua vida explicant històries que li transmetien les persones grans.

Quan el municipi de Sant Joan d’Alacant va quedar sense cronista, la corporació municipal no va dubtar que ell fóra el continuador d’aquesta tasca, i Isidro va acceptar amb molt d’entusiasme el càrrec. El passat 9 d’Octubre de 2011, any en què es complia el vintè aniversari del seu nomenament com a cronista, se’l va homenatjar en la localitat, un moment molt emotiu per a ell i la seua família.

Isidro era el setè fill de la família. Els seus pares van ser Magdalena Ripoll Pérez, bona dona i excel·lent mare, i José Buades Terol, que va ser alcalde pedani d’Orgègia i de l’Albufereta durant el regnat d’Alfons XIII fins als primers anys de la dictadura franquista. Durant la Guerra Civil, son pare va saber mantenir l’ordre constitucional a la partida alacantina i va protegir en sa casa persones perseguides per la seua ideologia. A causa del respecte que se li tenia, ni ell ni els seus salvaguardats van ser mai molestats, independentment del partit al qual pertanyien.

Així mateix, José Buades va ser vicepresident del Sindicat de Regs de l’Horta del Pantà de Tibi i, a més, transmissor i coneixedor del dret consuetudinari de l’horta, els Costums, i per això, per la seua formalitat i la seua bonhomia, era requerit per a resoldre problemes de particions d’herències o en l’aplicació dels antics drets i deures en plantacions, regs, passos, obligacions amb els fruits i cura d’arbres en fites i totes les altres maneres de fer bé les coses a l’Horta d’Alacant. Aquest coneixement l’hereta Isidro. El 12 de febrer de 1942, en la torre Santiago, mor son pare als seixanta-tres anys, el Pare de l’Horta, com l’havien batejat els veïns. L’11 de maig de 2012, a petició de l’associació Alicante Vivo, es va inaugurar el parc de José Buades Terol en record seu.

Els seus avis materns es deien Ramón Ripoll Iborra i Magdalena Pérez Gosálvez, una prometedora joveneta que va arribar a viure en la casa dels comtes de Soto Ameno, en la finca El de Soto. Els seus avis paterns es deien Josefa Terol Lledó i Manuel Buades Baeza.

La família d’Isidro, vinculada a l’agricultura, va tenir vinyes a l’Horta d’Alacant de raïm monastrell fins que van sucumbir a la fil·loxera, però hi va haver petites vinyes en secà que no se’n van veure afectades. En la finca de la Condomina dels seus pares, on el seu avi havia sigut mitger fins que el seu pare la va comprar, produïen fins a vint mil litres anuals de vi fondellol, que era venut a França.

El 1958, Isidro contrau matrimoni amb Elvira García Santonja, dona molt estimada, amb un gran sentit de l’humor. Isidro és pare de dues filles (Ana María i María Elvira) i un fill (José Isidro), que li han donat cinc néts. Sr. Isidro, va morir al febrer de 2019 als seus 90 anys, va exercir de cronista fins als seus últims dies i a ell li devem tota l’herència hortolana que ha perdurat a Sant Joan d’Alacant i que es troba compilada en format digital per a benefici de tots. Gràcies Isidro per la teua generositat i saviesa.