La imatge que presenta avui aquest enclavament solitari dista molt de la que mostrava a mitjan segle XVIII. En aquella època, la finca disposava d’amplis jardins envoltats d’una fèrtil horta que ocupava una extensió de cent cinquanta-quatre tafulles, que equivalen a unes disset hectàrees actuals.
La casa està composta per tres plantes que permetien compaginar les funcions agràries amb les refinades necessitats domèstiques de la noblesa. La planta baixa conserva el terra compost per lloses de pedra. Al pis principal o planta noble s’hi accedeix per una imponent escala de carreus, amb una barana de ferro decorada amb xanglons de raïm que acompanyen una corona. El segon pis estava destinat a la cambra i magatzem de les collites agrícoles. L’aljub, l’assecador i la cava estan en un semisoterrani, que constitueix un dels cellers més grans que es conserven en tot el territori de l’Horta d’Alacant.
Segóns Die Maculet, els seus propietaris més il·lustres van ser la princesa Pío de Saboya i marquesa de Castel Rodrigo, Isabel María Pío, juntament amb el seu marit, Antonio Valcárcel. Aquí van passar llargues temporades des de mitjan segle XVIII fins a la defunció d’Antonio el 1790. Després de la mort del matrimoni, aquesta i altres importants propietats van ser heretades pel seu fill Francisco de Paula Valcárcel, que curiosament no era el primogènit.
Antonio Valcárcel Pío de Saboya, príncep Pío, marquès de Castel Rodrigo i comte de Lumiares, era el fill major del matrimoni, però arran de les contínues desavinences amb la família no va ser el principal beneficiari del llegat, encara que sí que conservaria els títols i l’ús de la finca La Princesa. Aquest episodi va ser el precedent d’un llinatge moltes vegades relacionat amb disputes familiars i litigis per herències, amb assassinat inclòs, que han portat La Princesa a l‘actual estat d’oblit i decadència. Que el destí ens torne aquells dies fèrtils de vi i de roses!
Sabies que…?
Sra. Isabel María Pío de Savoia i Spinola (1719-1799) va ser comtessa vídua de Fuensalida, Gran d’Espanya i membre d’una de les famílies italianes més influents al servei de la corona espanyola. Isabel es va casar en segones núpcies amb Antonio Valcárcel y Pérez Pastor (1718-1790), cavaller de l’Orde de Santiago i membre d’una família noble d’alcaids i regidors perpetus del castell fortalesa d’Hellín (Albacete), pertanyent aleshores al Regne de Múrcia. El 1776, la inesperada mort del príncep Pío, Gisberto Pío de Saboya, germà d’Isabel, la va convertir d’un dia per l’altre en princesa Pío de Saboya i marquesa de Castel Rodrigo. El matrimoni entre Isabel i Antonio donaria deu fills, dels quals només quatre arribaren a l’edat adulta: Antonio, Antonia, Francisco de Paula i María Luisa.
Antonio Pío Valcárcel de Saboya, comte de Lumiares, a més de la tasca de casa com a historiador i arqueòleg, va continuar el negoci del pare vinculat a l’activitat productiva i comercial del vi fins que va morir el 1808. Els cellers de Fabraquer van ser molt importants en la producció de fondellol, ja que el 1791 contenien cinquanta-quatre bótes en 3 075 cànters de vi. El comte de Lumiares i la seua dona, Tomasa Pascual de Pobil y Sannazar, filla de Juan Pascual de Pobil y Rovira, es traslladarien a La Princesa, i la finca passaria a anomenar-se El Jardí del Príncep Pío. Després de la mort del comte i dels fills mascles, l’últim dels quals va traspassar el 1812, la seua filla, María Concepción Valcárcel y Pascual de Pobil, baronessa vídua de Benifaió, reclamaria la hisenda i totes les possessions. Aquest fet va provocar un cisma en la família, ja que una altra dona pugnaria també per l’herència. Es tractava de la seua cosina, María Antonia Roca de Togores y Valcárcel (1790-1870), filla de María Valcárcel Pío de Saboya i Juan Roca de Togores y Escorcia, comte de Pinohermoso, que va ser finalment la receptora de tota l’herència, ja que era esposa i neboda de Francisco de Paula Valcárcel y Pío de Saboya, hereu directe de les possessions de la princesa Pío.
Però la fortuna de María Antonia va acabar truncant-se: el 1870 va perdre la vida a la ciutat de Madrid, després de ser apunyalada en sa casa. Tota l’herència passaria a les seues nebodes, Rosa i María Luisa Pascual de Bonanza y Roca de Togores, que eren les filles de la seua germana María Roca de Togores y Valcárcel, casada amb Miguel Pasqual de Bonanza y Vergara. Després de la mort de Rosa, el 1884, testa la germana María Luisa, que finalment, després de la seua mort el 1904, passarà tot el llegat testamentari als seus dotze nebots, incloent-hi la finca La Princesa.
El 1905, la hisenda va ser comprada per Emilia Moltó, vídua de Visaus. Durant els anys de postguerra, la finca va servir d’allotjament provisional per als soldats italians del règim feixista fins al 1944. En la casa encara es poden veure els grafits d’aquest període.
Un any més tard, La Princesa era comprada per José Ramón Mira, propietari també de la finca El d’Abril, que segregaria la propietat en dos terrenys. A causa d’impagaments en la hipoteca, la finca va eixir a la venda en subhasta pública fins a dues vegades. La primera el 1951, per valor d’un milió cinc-centes mil pessetes, i la segona subhasta va ser al cap d’un any, per valor d’un milió cent vint-i-cinc mil pessetes. En aquest moment, la finca tenia cent seixanta-dues tafulles de cultiu de garrofers i ametlers i una bassa amb dret a reg de l’aigua provinent del pantà de Tibi.
La finca va ser comprada per José Luis Comenge Alonso i la seua dona, Eloísa. El 1953, el matrimoni remodela l’habitatge i hi instal·la un transformador d’alta tensió que permet bombejar aigua de reg i subministrar llum. Posteriorment, la propietat seria venuda a l’urbanitzador Pascual Moreno Giménez, mort recentment.
Avui dia, La Princesa està desocupada. En el que eren les antigues quadres trobem els habitatges dels propietaris. Gràcies al treball d’aquesta família composta per Francisco Pastor Blasco i Carmen Soler Arbona, juntament amb els seus fills, la casa es conserva i està protegida contra el vandalisme que podem esperar aquests temps en què La Princesa està abandona i oblidada.