La finca Natzaret es distingeix des d’un conglomerat de carrers pels quals no transita ningú. La xarxa d’avingudes sense estrenar se superposa als traços agrícoles de la partida de Benimagrell i deixa veure les antigues plantacions d’olivars o les restes del camí real de la Vila Joiosa, on hi ha l’entrada a la bella finca. S’hi accedeix a través d’una portalada feta amb carreus amb un arc, tot rematat per un entaulament allindanat, sota un pinacle decorat amb volutes de diferents mides. Una porta de forja verda amb enfilalls de flors serveix de suport a les lletres Nazareth, juntament amb un cartell que ens recorda que està prohibit entrar a la propietat.
A pesar que Natzaret està abandonada, durant segles va simbolitzar l’oligarquia alacantina. Sabem que a mitjan segle XIX la seua propietària era Agripina García de Ferrándiz, i al començament del segle XX n’era l’amo Juan Rubert Orts, que va ser regidor de l’Ajuntament d’Alacant. Com a terratinent, va lluitar, a més, per l’arribada de Riegos de Levante a l’Horta. En el seu moment, el rector de Benimagrell va agrair a la família Orts les reparacions fetes en la veïna ermita de Sant Roc.
Les considerables dimensions de la construcció són una bona mostra de la importància que tenia la finca. També destaca l’accés noble de l’habitatge, que estava en el pis superior, i al qual s’accedia per una bonica escala situada en la façana sud, avui desapareguda. La propietat estava associada a l’explotació agrícola, però els diversos canvis d’usos van tenir com a conseqüència nombroses reformes dutes a terme en el segle XVIII i en la segona meitat del segle XIX.
Protagonitza l’interior un ampli vestíbul de dues crugies comunicades per un arc de mig punt. L’escala està situada en aquest espai i el seu desembarcament té continuïtat en una llarga galeria. Pel que fa als acabats, destaca el paviment format per peces de ceràmiques de rajola, disposat en espiga, amb una doble essa gravada en la cara vista. Els ampits de l’escala es configuren mitjançant barana mixta de fusta i barres de ferro forjat en quadrat. La coberta és enllindanada, i al vestíbul trobem un brocal construït amb una peça de pedra. Hi ha un celler en un semisoterrani adossat a la façana sud.
Els alçats estan arrebossats amb morter i s’hi distingeixen les reformes esmentades, com per exemple el gust vuitcentista que s’aprecia en els marcs de les obertures amb motlures d’escaiola, encara que les balconades possiblement són del segle XVIII.
El jardí, en molt mal estat, se situa davant de les façanes nord-oest i sud-est, i hi destaca la seua pinada, també molt deteriorada. L’arquitecte Santiago Varela explicava en els anys vuitanta que hi havia un grup de quatre bancs corbats disposats al voltant d’un enorme ombú. L’ombú és un arbre natiu de la Pampa argentina, conegut amb el sobrenom de bellasombra. Avui els bancs semblen desplaçats del seu lloc original, ja que estan col·locats del qualsevol manera al costat del vell arbre. El pati nord-oest exhibeix una enorme buguenvíl·lea, prop de la casa dels guardes. Aquesta casa de servei encara està habitada en l’actualitat. Crida l’atenció la presència de nombrosos àlbers blancs davant de la façana oest, un arbre de ribera que fa sospitar la presència propera d’aigües subterrànies, ja que aparentment presenten un bon estat de salut.
En algun moment del segle passat, la finca Natzaret es va denominar vil·la Dolores. Avui el barri de Nou Natzaret està atrapat entre dos mons; un món agrícola que fa ja dècades que va deixar d’existir i un altre urbà que no acaba d’arribar. Solament els fantasmes recorren els seus carrers poblats de mobiliari urbà, senyals de trànsit, fanals, escocells sense arbres i carreteres d’asfalt cobertes de matolls. En els camps de Benimagrell ja no es conreen ni vinyes ni oliveres ni garrofers. Les seues terres esperen l’arribada dels nous veïns.
