Finques i cases

Aquesta residència típica de l’Horta d’Alacant es troba davant del Centre Cultural, vora un parc conegut amb el nom de l’Hort dels Gegants. Va ser construïda en l’últim terç del segle XIX i és un clar exemple d’edificació burgesa vuitcentista. L’habitatge es denomina Pedro José en honor al seu propietari Pedro, i al seu primogènit home, José. En l’actualitat és utilitzada com a jutjat de pau, i s’hi va produir un fet històric relacionat amb el final de la Guerra Civil espanyola.

Situada en una de les artèries principals de la població, el carrer de Cervantes número 19, la finca d’esbarjo i jardí El Rellonge es va edificar al final del segle XIX. L’arquitecte Juan Vidal Ramos realitzaria l’obra de l’escala enfrontada a la porta d’accés. En l’actualitat, aquest edifici municipal està habilitat com a Centre de la Joventut. Els jardins són un lloc habitual de congregacions ciutadanes, gràcies als nombrosos esdeveniments que s’hi programen al llarg de l’any.

Construïda en el segle XVII o XVIII, amb àmplies reformes dutes a terme al final del segle XIX, la casa Espinós, avui convertida en l’Hotel Torre Sant Joan, es troba en un entorn privilegiat que permet gaudir de la tranquil·litat de la natura en un bonic jardí de tarongers, palmeres i pins centenaris, a pocs minuts de la platja i del bulliciós centre de la ciutat. En l’edifici principal es conserven els salons i les habitacions amb les ximeneres, les bigues de fusta i el mobiliari de l’època.

Molt pròxima a la finca El de Comte, a la partida Canelles, es troba Sant Josep. Va ser construïda en el segle XIX com a finca d’explotació agrícola, encara que finalment es convertiria en una casa residencial. Aquesta finca va tenir dues portalades, una en cadascun dels camins que hi passen pels costats. El més antic és el camí de Sant Joan, que queda més pròxim a la casa. En l’altre, cap a Xixona, es va col·locar una segona portada, aquesta de pilars de rajola roja amb cancel·la de ferro forjat.

Situada a la partida de la Passió, al costat de l’avinguda d’Elda, una de les connexions més conegudes entre la platja de Sant Joan i el nucli urbà de la vila. Es tracta d’un edifici construït en el segle XVI o XVII. Originàriament era una casa de camp típica de l’horta, però després d’unes quantes reformes va passar a usos de caràcter residencial. La Torreta encara conserva un important hort de cítrics, que, juntament amb la resta de parcel·les conreades en la zona, constitueixen un dels últims reductes en actiu del que havia sigut la pròspera Horta d’Alacant.

Perdut en la partida de Fabraquer Nord, el camí de la Princesa condueix a aquest palauet que data del segle XVI o començaments del XVII. La sobrietat de l’edificació s’ha vinculat a les influències del cèlebre Juan de Herrera, arquitecte del Reial Monestir de San Lorenzo d’El Escorial. En el segle XVIII, el conjunt va ser objecte d’una profunda transformació que va servir per a acomodar-hi els nous propietaris, la princesa Pío de Saboya i marquesa de Castel Rodrigo i el seu marit, Antonio Valcárcel.

Passejant pel carrer de Benimagrell trobarem la vil·la Ramona, avui convertida en un espai d’oci i esdeveniments, però que antigament era una finca d’explotació agrícola. La construcció de la vil·la és anterior al segle XIX i s’hi van fer importants reformes entre 1918 i 1919. La façana que mira al jardí té una composició més eclèctica, pròpia dels hotelets francesos: cobertes inclinades i cavalló perpendicular a la façana. El jardí conserva part de la pinada i palmeres, i una àmplia terrassa, similar a les construïdes al llarg del segle XIX.

Sota l’ombra d’antics pins, ficus i xicrandes trobem aquest tresor abandonat. Va ser edificada en el segle XIX vora el vell camí homònim que condueix cap a la costa. A pesar de la deterioració que pateix en l’actualitat, la composició dels volums, l’arrebossat roig almànguena de la façana i el refinat estil d’influència francesa, converteixen aquesta edificació en una de les més boniques de la comarca. La vil·la disposava d’uns esplèndids jardins i d’una ermita, en què destaca la gran claraboia que corona la cúpula amb teules de zinc.

A la partida de Fabraquer Nord, al carrer de Sant Antoni, trobem la finca El d’Abril. Es tracta d’una casa d’esbarjo anterior al segle XVII, objecte d’importants transformacions al final del segle XIX, que van convertir el paratge en un lloc sofisticat, capaç de fer-nos gaudir amb els cinc sentits. Els seus jardins abracen l’edificació i converteixen el conjunt en un indret màgic. La finca ha tingut propietaris il·lustres, entre els quals destaca, al final del segle XIX, l’alcalde d’Alacant Eleuterio Maisonnave y Cutayar.

Aquesta finca construïda a final del segle XIX està ubicada a l’avinguda d’Alacant, nº 20, a l’oest del poble de Sant Joan, a uns 500 metres del monestir de la Santa Faç. El Jabalí va ser utilitzat originàriament per a l’explotació agrícola i posteriorment es va habilitar com a vivenda, encara que conservant part del terreny com a horta. Des de 1972 fins a 2017, a la finca es trobava el restaurant El Jabalí, especialitzat en cuina francesa. Va ser en 2017, quan després de 45 anys d’activitat, el restaurant va tancar les seues portes a causa de la jubilació de la seua propietària.

L’antiga finca El de Belon està situada a la partida de Fabraquer Nord. Al principi del segle XX, la finca es va dividir en tres parts per a ser repartida entre els hereus de la propietat. A cadascuna se la denomina segons la situació que ocupa: Belon de Dins, de Fora o d’Enmig. El Belon de Dins és l’edifici principal i el més antic. Potser es va construir en el segle XVIII. Conserva el celler de dues altures a la planta inferior i un assecador al pis superior.

Situada a la partida del Salt, entre l’avinguda de Miguel Hernández i el camí de Palmeretes, trobem aquesta sòlida edificació construïda en el segle XIX. El conjunt està envoltat de pins, mèlies i palmeres procedents del seu propi jardí i de la finca veïna de Palmeretes. La casa és de planta rectangular i presenta dues altures amb una torrassa. Les estances destinades a la vida pública se situen a la planta baixa, organitzades al voltant d’un vestíbul amb dues crugies, unides per una gran obertura enllindanada. Les dependències privades se situen a la planta superior.

Vil·la Antonia no és una casa, vil·la Antonia és la casa. Si demanem a un xiquet que ens pinte una caseta, serà molt difícil de trobar cap altre edifici que s’ajuste tant al dibuix, i és que la composició d’aquesta edificació amb coberta de dos vessants, ull de bou en el capcer i la simetria dels buits, converteixen aquesta vil·la en tot un arquetip. A més, la construcció es materialitza a partir d’elements típicament alacantins, façana arrebossada en color terracota, decoració ceràmica, teula plana i un meravellós jardí. Està situada al carrer de Sant Antoni número 82, també conegut com a assagador de Sant Joan.

Hi va haver una època en què travessar la cancel·la de grans dimensions que dóna accés a aquesta noble vil·la no es podia prendre a la lleugera. La propietat, del segle XVI, pertanyia a la il·lustre família dels comtes de Casa Rojas i marquès del Bosc. En el segle XIX, quan aristòcrates i classes altes buscaven un lloc plàcid al Camp d’Alacant, el seu propietari era el marquès d’Algorfa. Avui, en canvi, al costat de la porta per on abans passaven honorables carruatges trobem un cartell que diu: «PERILL, edifici en ruïnes, prohibida l’entrada».

Seguint l’antic assagador de Sant Joan trobem La Pinada, situada al carrer de Sant Antoni número 74. La Pinada és un habitatge residencial de tipus suís. Construïda al final del segle XIX, principi del XX. S’ha rehabilitat per a incloure-hi part de les instal·lacions de la Residència de Pensionistes Ferroviaris. El nom li ve per la majestuosa pinada que hi ha al jardí, amb arbres que competeixen amb l’altura de la claraboia, situada al centre de la casa.

Al carrer de Sant Antoni número 88, també anomenat assagador de Sant Joan, a pocs metres de la Casa de Cultura, trobem la Residència de Pensionistes Ferroviaris, que com a principal objectiu té satisfer les necessitats sociosanitàries dels residents. Actualment ja no és obligatori haver format part d’aquest col·lectiu per a poder allotjar-s’hi. Es tracta d’un edifici singular, obra de l’arquitecte Francisco Alonso y Martos, que va ser construït l’any 1955. Presenta característiques de l’arquitectura racionalista, encara que aquest moviment va aparèixer a Europa molt abans, en la segona dècada del segle XX.

Està situada a la partida de les Moletes, en una de les poques zones de Fabraquer Sud que encara manté conreus en actiu. L’edifici data de final del segle XVI o començament del XVII. Originàriament era una casa de camp típica de l’Horta d’Alacant, que després de diverses reformes va passar a convertir-se en un habitatge de caràcter residencial. El conjunt conté una capella, situada vora el camí real de la Vila Joiosa, també anomenat assagador de Benimagrell. Conserva el celler i una important extensió de cítrics amb una gran bassa de reg.

Hi va haver un temps en què aquest paisatge es dibuixava amb camps de vinyes i oliveres, les línies d’aigua buscaven els pendents del terreny per a procurar reg i drenatge, els arbres alts tallaven els vents desfavorables resseguint les fites de les propietats, els camins articulaven el territori i les torres eren els vigilants de pedra del vell món. Avui, en canvi l’urbanisme modern esborra amb els seus carrers d’asfalt els traços d’aquell verger, encara que a voltes el tiralínies no troba la manera d’assimilar certs retalls de territori i preserva fragments d’antics tresors, com ha passat, per exemple, amb finca La Providència o Candal.

Situada a la partida del Campet, vora l’antic camí de l’Alqueria del Canonge, que conduïa cap a la mar, avui denominat camí del Campet. L’edificació podria datar del segle XVI o XVII. Originàriament era una casa de camp típica de l’Horta d’Alacant que després d’unes quantes reformes va passar a convertir-se en una finca de caràcter residencial. Poc queda ja dels extensos camps de la finca, però encara es poden llegir els solcs de les séquies acompanyats d’algun garrofer o olivera aïllat. En el límit est encara es conserva una antiga bassa de reg.

Situada a la partida de Santa Faç, al costat de l’antiga fàbrica de Colefruse. És un edifici que data del segle XVII. Antigament era una casa de camp, però amb el temps va acabar convertint-se en una finca residencial on va viure una família d’origen suec al final del XIX i començament del XX. La part exterior de la propietat tenia camps cultivables, avui en desús. Els jardins recreatius estan separats en dos nivells per una àmplia escala d’escalons de pedra d’estil neoclàssic. La finca conserva els elements que servien per a aguantar les bótes de vi.

Prop del monestir de la Santa Faç s’alça una imponent finca de final del segle XVII anomenada Bona Vista, ja que des d’aquest indret es podia albirar tant la platja com el camp. Sabem que a mitjan segle xix era propietat del tercer comte de Pinohermoso, Juan Roca de Togores y Carrasco, i la seua esposa, Inés Sanz de Vallés y Monserrat. Després de la mort del comte, la finca va ser comprada per Hugo Prytz Carter, i va passar a denominar-se casa Prytz. Les escultures i la font del segle XVIII que avui decoren el parc de Canalejas a Alacant formaven part del majestuosos jardins de la finca.

Situada a la partida de Fabraquer, vora el camí real de la Vila Joiosa. Es té constància de la finca Caputxo ja en el segle XVII, però potser va ser construïda amb anterioritat. Des de llavors ha sigut la residència a l’Horta d’Alacant dels barons de Finestrat. El vi i la seda que s’hi produïa tenien tal fama, que van ser exposats com a articles emblemàtics alacantins en la Gran Exposició de Londres, que va tenir lloc el 1851, i per a la qual el mateix cinquè baró de Finestrat va oferir diverses botelles de vi de malvasia, fondellol i vi rosat, a més d’una madeixa de seda.

Situada a la partida del Campet, és un edifici datat en el segle XVII o XVIII. En un principi era una casa de camp típica de l’horta, que després d’un seguit de reformes va passar a convertir-se en un habitatge de caràcter residencial. La casa s’articula a partir d’un petit vestíbul que comunica el celler i l’antic estable; també hi trobem l’escala que comunica amb la planta superior. Entre els elements ornamentals destaquen els taulers de fusta amb especejament de formes corbades, possiblement del segle XVIII.

Nou Natzaret estava destinat a ser un dels barris amb més projecció de futur de Sant Joan d’Alacant. S’hi havien de construir nou-cents habitatges, dos-cents dels quals de protecció oficial, amb 45 000 m2 de zones verdes i espais destinats a l’ampliació de la Universitat Miguel Hernández. No obstant això, la crisi econòmica i una infinitat de desavinences entre el consistori i l’urbanitzador van portar a la paralització de les obres. Actualment, mentre es van prenent les mesures necessàries per a finalitzar el sector, passejar pel barri fantasma que envolta aquesta impressionant finca del segle XVI és una experiència colpidora.

Mig amagada entre ficus i pins trobem aquesta majestuosa construcció. La finca Mançaneta està situada al carrer d’Hernán Cortés, número 1. Es tracta d’un important edifici del segle XVIII amb evidents components vuitcentistes, resultat de les reformes dutes a terme en el segle XIX, possiblement obra de l’arquitecte Enrique Sánchez Sedeño. Va ser residència d’Antonio Campos y Doménech i la seua esposa, Juana Carrera Bellón. Durant la Guerra Civil es va utilitzar com a llar d’infants de la Fundació Universitària Escolar. Destaquen els jardins, amb nombrosos arbres centenaris que avui formen part del parc públic més bonic del municipi.

La Concepció és al carrer d’Hernán Cortés, número 8. El conjunt format per aquesta pintoresca construcció del segle XVIII, juntament amb els meravellosos jardins que l’envolten, constitueix sens dubte un dels llocs de més atractiu de Sant Joan d’Alacant. Els jardins s’han convertit en un parc públic, un enclavament bucòlic on es pot contemplar la monumentalitat dels seus arbres i fer una bona passejada. El nom de la residència prové de la seua propietària, Concepción Pascual de Pobil Estellés, nascuda el 1832 a Sant Joan, a la finca Caputxo, filla del cinquè baró de Finestrat.

Situada a la partida de la Passió, és un edifici que es data entre el segle XVI o XVII. En un principi era una casa de camp típica de l’Horta d’Alacant, que després de diverses reformes va passar a convertir-se en un habitatge de caràcter residencial. Es coneix que a principis del segle XX en va ser propietari Teodomiro Pérez Gosálbez. És un habitatge reformat de dues plantes que encara conserva l’estructura original. Hi trobem l’element típic en aquestes cases: un vestíbul de grans dimensions amb un arc carpanell.

La finca denominada el de Vellós està situada a la partida de Lloixa i en el camí del mateix nom, un edifici datat en el segle XVI o XVII, amb reformes posteriors. Es coneix que al principi del segle XX va ser propietària d’aquesta residència la vídua del comte de Mira, i es diu que en aquesta casa va nàixer al començament del segle XIX el marquès de Río-Florido. Altres dependències de l’època de construcció són l’antic celler, de planta rectangular dividida en dues crugies, i les antigues cavallerisses que es troben en la part habitada de la finca.

Situada a la partida de Santa Faç. Construïda al final del segle XIX per Francisco Fajardo Guardiola. Tipològicament correspon a un habitatge d’ús residencial. Aquest conjunt arquitectònic està format per tres cossos adossats que pertanyen a diferents etapes de construcció, dels quals, la part central és el que correspon a la fase inicial. La construcció és la viva imatge d’un habitatge suís vuitcentista: la coberta té un pendent molt acusat i està decorada amb teules de cavalló de ceràmica. L’extens jardí està molt modificat en relació amb l’aspecte que tenia originàriament.

Està situada al final del camí de Capiscol, que rep el nom d’una finca desapareguda. És una finca de planta rectangular en la qual destaca l’arc de carreus del vestíbul i la distribució de la façana. Es creu que data del segle XVIII, si bé s’hi van fer reformes en el XIX. La part central de la casa té una única planta, però els annexos laterals presenten un pis més. En aquestes habitacions hi ha dormitoris i salons. A l’exterior podem observar la capella dedicada a santa Rita de Càssia.

En la veïna localitat del Campello, a la partida del Fabraquer, es troba la vil·la El de Marco. Es creu que en la mateixa finca hi havia una casa pairal de certa importància, ja que va donar nom a un dels camins tradicionals, el camí del de Marco. La finca va ser construïda el 1899 per Manuel Chápuli, encara que també s’ha atribuït la construcció a José Vicente Sanafé. El 1944 la casa és objecte d’una reforma interior duta a terme per l’arquitecte municipal alacantí Miguel López González. Els seus jardins i horta continuen sent el reclam per a atraure el visitant.

A la partida d’Orgègia, molt pròxima a Sant Joan d´Alacant, es troba la finca Morote. Construïda el 1690, es calcula que originàriament tenia una extensió de quinze hectàrees. La finca és esmentada pel cronista Viravens en l’últim terç del segle XIX. Aleshores era propietat de Domingo Morelló y Segura. Conserva el celler que disposa de dos cups i una almàssera de sang. L’actual propietari, el senyor Tomás, té exposats utensilis dels usos agrícoles i del reg de l’horta. La finca Morote és de les poques que conserva l’activitat agrícola amb el cultiu de cereals i raïm i que manté la producció de vi i d’oli.