La tradicional Horta d’Alacant comprèn els termes municipals d’Alacant, el Campello, Mutxamel i Sant Joan. Aquest singular espai fèrtil se situa en una plana litoral al nord-est del perímetre urbà de la capital de la comarca de l’Alacantí, emmarcat al nord per les llomes de Xixí i les serres de Bonalba i Ballestera; al nord-oest, amb els terrenys que enllacen amb els plans de Sant Vicent del Raspeig; a l’est per la costa de la platja de Sant Joan d’Alacant; al sud-est, pels tossals del Calvari, les llomes del Garbinet i la lloma Redona, mentre que a l’oest de Tàngel es poden observar les elevacions de la Llometa, i al sud, una banda costanera formada per la serra Grossa, cap de l’Horta i les llometes del Cap.

El riu Montnegre travessa aquest paratge de calcàries negres; és definit com un riu rambla. Aquesta inestabilitat, que es va mantenir fins als primers lustres del segle XIX, es pot identificar gràcies a les rogacions ad petendam pluviam o pro pluvia i pro serenitate per a clamar i apaivagar les aigües respectivament, als memorials i informes redactats per a les instàncies polítiques i a les dades procedents de l’anàlisi de les sèries del pagament del delme i de les fluctuacions dels preus dels productes agrícoles.

Per tant, aquesta societat agrícola ha estat, al llarg dels segles, lligada al cabal irregular del riu Montnegre i al sistema de reg que s’ha construït i conservat al llarg d’aquestes centúries. Aquest sistema comprèn el pantà de Tibi, el qual tancava les comportes el 13 d’octubre de 1593; i els assuts situats al terme municipal de Mutxamel: les Fontetes, datat documentalment al final del segle XV i reconstruït al començament del segle XIX, el Nou, obra aprovada el 21 de juny de 1377 pel rei Pere el Cerimoniós, encara que cap al 1578 el Consell d’Alacant va determinar un nou assut, i el del Campello, existent des del final del segle XVIII.

FINCA-MOROTEAquest sistema de regadiu va donar lloc a cultius variats, en què destacaven les pereres i les figueres, les oliveres de la varietat grossals, vinyes, ametlers, garrofers, cereal, barrella, seda i altres produccions, o la plantació de moreres, palmeres, panís i cigrons. A Benimagrell es conreava el cànem, el lli i l’arròs. Entre tots aquests productes es troba el vi, que va arribar al seu moment culminant al final del segle XIX arran dels tractats comercials subscrits amb els francesos, després que la fil·loxera arrasara els seus cultius el 1877 i el 1882. Aquests tractats van tenir una validesa de deu anys, però l’arribada de la plaga a aquestes terres, el final de pacte el 1892, la recuperació dels vinyers franceses i la creixent producció algeriana van donar peu a una greu crisi a l’Horta d’Alacant.

NUESTRA HISTORIA

Sabies que…?

La riuada del 13 de novembre de 1697 va trencar uns taulons en el pantà de Tibi i va obrir una bretxa de 10 x 8 metres a uns trenta metres del llit del riu, encara que el marquès Joris Prosper van Verboom –prestigiós cap del cos d’enginyers militars creat per Felip V– creia que l’enorme bretxa era conseqüència del sabotatge dut a terme pels propietaris de l’aigua vella.
Després de la reparació, el 4 de desembre de 1738 es va tancar el portó perquè el pantà poguera tornar a embassar aigua i regular, d’aquesta manera, el reg a l’Horta d’Alacant.

La riuada de 17 d’agost de 1789 va trencar els assuts de Mutxamel i de Sant Joan i va inutilitzar la séquia Major, ja que els sediments la van reblir, segons recull l’informe del jutge administrador del pantà, Antonio Montenegro.

pantano-de-tibiLa riuada del 7 de setembre de 1793 va superar la terrassa del pantà de Tibi uns tres metres i va arruïnar el sobreeixidor i el pont. A la seua reparació al·ludeix el monòlit al costat del pont amb la inscripció: «CAROLVS IV / PATER PATRIE / PONTIS; VIAMQUE ROTIS / PROVEXIT / A. (NNO) D. OMINI) MDCCXCV». A més, va arrancar l’assut de les Fontetes i la casamata, va malmetre camps, camins i vuit molins fariners deixaren de funcionar. La riuada de l’11 d’abril de 1794 va destruir el molí Nou i va amenaçar de precipitar-se sobre la séquia Major.