Sant Joan d’Alacant està prop de tot. El nostre municipi té tot allò que un visitant pot desitjar. Estem prop de la platja, prop de la muntanya, prop de la capital, Alacant, i prop de les veïnes poblacions del Campello, Mutxamel, Sant Vicent del Raspeig, Busot i Xixona. Al llarg de la història, aquesta població ha aconseguit acumular un extraordinari llegat patrimonial, material i immaterial. Això ha sigut possible gràcies al treball en comú entre els municipis veïns i a una gestió magistral dels recursos naturals del nostre territori.
Poblacions prehistòriques, ibers, fenicis, romans, gots, bizantins i musulmans van poblar l’Horta d’Alacant al llarg de més de sis mil anys. L’absència de notables evidències arqueològiques a Sant Joan d’Alacant, en comparació del gran nombre de jaciments existents en el seu entorn més immediat, no fan sinó evidenciar la necessitat de localitzar, estudiar i preservar les restes arqueològiques del municipi. Polítiques de conservació, posada en valor i difusió del ric patrimoni cultural garantiran el respecte a la història del municipi, ja que aquest patrimoni arqueològic no solament ens pertany a les generacions presents, sinó també a les passades i futures.
No fa molt de temps, les terres d’Alacant, el Campello, Mutxamel i Sant d’Alacant s’articulaven entorn d’una xarxa de séquies que partien del riu Montnegre. Els cabals de reg es controlaven gràcies al pantà de Tibi, la presa més antiga d’Europa. Aquella societat, eminentment agrícola, conreava diferents productes hortofructícoles, però també elaborava articles com el fondellol, que arribaria a tenir fama mundial. El seu moment culminant va ser al final del segle XIX, després de l’epidèmia de fil·loxera a França. Posteriorment la fil·loxera també va assolar la nostra producció vinícola, una devastació que marcaria el principi de la fi del Camp d’Alacant.
Les torres de l’horta van ser construïdes en els segles XVI i XVII en la pròspera Horta d’Alacant. En aquell període, els pirates barbarescos saquejaven freqüentment aquestes terres buscant mercaderies i captius. Per a mitigar aquests atacs, es va desenvolupar un sistema defensiu compost per torres de guaita situades estratègicament en el litoral. Quan en una torre es detectava la presència de naus hostils, les poblacions properes eren alertades a través de senyals de fum. D’aquesta manera, els habitants podien buscar refugi. Aquest enginyós sistema constituïa una muralla invisible que li ha valgut el reconeixement de Bé d’Interès Cultural.
La prosperitat del Camp d’Alacant durant els segles XVI, XVII i XVIII va afavorir la construcció d’importants cases de camp típiques de l’horta. Durant el segle XIX, l’elit de la ciutat d’Alacant va adquirir les millors finques com a signe de poder i de riquesa. Algunes cases van ser reformades a partir dels models higienistes vuitcentistes, adaptant-se als gustos de l’època, marcats per influències suïsses o franceses. Molts nobles i burgesos usaven Sant Joan d’Alacant com a segona residència, un costum que donaria origen al que avui denominem estiueig. D’altres, en canvi, escollien la població com a residència habitual, per a fugir del renou de la capital.
Sant Joan d’Alacant té nombroses ermites escampades per l’horta. Avui dia, els santjoaners continuen celebrant allí les seues tradicions religioses. Se situen al costat dels camins tradicionals. Les més antigues són l’ermita de Sant Roc (s. XVI), la de la Mare de Déu de Loreto (s. XVI), l’ermita de Santa Anna (s. XVI) i la del Calvari (s. XVIII). Aquestes ermites es van erigir després del concili de Trento (1545-1563), que va comportar la ratificació de certes pràctiques populars relacionades amb la devoció als sants i el culte a la Mare de Déu.
La història de Sant Joan està íntimament unida a la història d’Alacant i a la resta de poblacions de l’antiga horta. Es coneix l’existència de nuclis de població dispersos associats a antigues alqueries musulmanes, com Benimagell i la Maigmona, i possiblement Santa Faç. Són molts els topònims musulmans que trobem pel municipi, alguns especialment lligats a Sant Joan, com Benimagrell, Benialí o Lloixa. El 1315 apareix esmentat per primera vegada el nom de Sant Joan en un document d’un «Procés de sarraïns a l’Horta d’Alacant». Aquest escrit situava Sant Joan a banda i banda de la séquia Major.