També és coneguda com La Campaneta, ja que hi havia una campana que es feia sonar per a marcar els torns de descans i treball dels jornalers. La finca cobria una amplíssima extensió de terreny per a l’explotació agrícola i ramadera. Allunyada de la casa hi havia l’hivernacle, la vaqueria, els corrals i l’horta amb arbres fruiters. Tarongers, mandariners i pruneres eren regats per les aigües que hi portaven les séquies.
La tipologia de l’habitatge és de tipus suís, nom amb què es designen les cases de l’horta alacantina que recorden les construccions helvètiques. Està distribuït en dues plantes, la baixa i una primera, més la coberta cruciforme. En la teulada sobreïxen les volades de fusta, que originàriament eren de color verd. A l’oest de la casa s’estenia un jardí d’esbarjo on encara es conserven palmeres, pins i una buguenvíl·lea que té més de cent trenta anys. El jardí disposava de bancs recoberts de rajola amb motius florals, de color blau i blanc, i gravats en verd apareixien els noms dels avis de l’última propietària, Carmen Ivorra Piñol.
Durant la Guerra Civil espanyola, la finca Pedro José, igual que moltes altres finques de l’horta, va ser confiscada i es va convertir en residència militar, concretament en la comandància i residència familiar del tinent coronel José Muñoz Vizcaíno. En aquest període, els nous inquilins van manar construir un refugi antiaeri de tipus túnel, folrat de rajoles amb dos accessos des de l’exterior de l’immoble.
L’abril del 1939, Sant Joan d’Alacant va ser testimoni d’un episodi crucial que va permetre la fi del conflicte. Durant els últims dies de la Guerra Civil, Pedro José va ser l’escenari del canvi de poders de la capital alacantina, una claudicació diplomàtica sense vessaments de sang. Els protagonistes d’aquest fet històric van ser el farmacèutic mutxameler José Mallol Alberola, que estava en contacte amb la Junta Militar de la Defensa franquista i que va negociar amb el tinent coronel José Muñoz Vizcaíno, segon cap de la Comandància Militar d’Alacant, un final de guerra incruent. La rellevància d’aquest episodi ve accentuada pel fet que Alacant serà l’última capital republicana que es rendirà al bàndol nacional.
Sabies que…?
Originàriament els propietaris de la finca també eren els amos de La Concepció, una altra finca important de la vila. Aquests la van vendre el 1890 al matrimoni Pedro Piñol Queraltó, d’origen català, i Elvira Escolano Cortesa, nascuda a Onil.
Aquesta casa va ser ocupada per tres generacions de la família anomenada Els Pinyolets, nom que els venia pel seu fundador Pedro Piñol Queraltó. El matrimoni va tenir dos fills, José i Carmen Piñol Escolano (1904-1985). La casa passaria a la filla, la senyora Carmen, que era casada amb el conegut metge de la fàbrica La Tabacalera d’Alacant, José María Ivorra Gosálvez (1899-1960). Van tenir tres fills, Carmen, José María i Amparo, respectivament. La filla major heretaria la finca després de la mort de la mare.
María del Carmen Ivorra Piñol –per a tot el món, la senyora Carmen–, juntament amb el seu marit, el murcià Miguel Martínez-Mena Rodríguez, van ser els últims a viure en Pedro José. El matrimoni alternava la residència d’Alacant, situada al nucli antic, durant els mesos d’hivern, i ocupaven la casa de Sant Joan els mesos d’estiu fins passades les Festes del Crist. El 2008 va morir el senyor Miguel, i ella, després de deshabitar Pedro José, va vendre la casa i es va quedar els mobles i els objectes de la seua àvia, la senyora Elvira. Quan va faltar el 2015, totes les possessions i fortuna passaren als fills de sa germana, la senyora Amparo.
La vinculació d’aquesta família amb el municipi de Sant Joan és inqüestionable i pot remuntar-se, com a mínim, a mitjan segle XIX. La protagonista és la besàvia paterna de Carmen Ivorra Piñol, la senyora Leonor Ferrándiz, casada amb el metge i alcalde de Sant Joan d’Alacant Pedro Ivorra. L’anècdota històrica va passar en temps del regnat d’Isabel II, quan després de triomfar la revolució «La Gloriosa» el 1868, la nova corporació municipal es va dirigir a la casa del matrimoni al carrer de Sant Antoni per a exigir l’entrega de la vara del poble. La senyora Leonor, repenjada en la finestra de sa casa, va ser l’encarregada de tornar la vara i evitar la humiliació pública del seu marit, l’alcalde relegat. Una altra dada sobre la senyora Leonor és l’escut d’armes que es conserva en l’altar de la capella de Sant Pere de la parròquia de Sant Joan Baptista, relacionat amb la construcció o la restauració de la capella el 1897.
Pel que fa a la família paterna de la senyora Carmen, tant son pare, José María Ivorra Ferrándiz, casat amb Vicenta Gosálvez, com els seus oncles, Francisco i Pedro, van heretar la professió de l’avi, el prestigiós metge Francisco de Paula Ivorra Ferrándiz (1862-1932), i del besavi, l’alcalde de Sant Joan Pedro Ivorra. Un quart d’any després de la mort de Francisco de Paula, el 1958, el municipi li va dedicar un carrer a Sant Joan d’Alacant per l’admirable trajectòria professional com a metge titular a Sant Joan des del 1901. Ell va ser qui es va encarregar d’atendre les religioses de la Santa Faç i els salesians del Campello, especialment durant la greu epidèmia de grip del 1918.
Durant la Guerra Civil espanyola, la finca va ser confiscada per la comandància militar, motiu pel qual els propietaris legítims, la família de Carmen Piñol i de José María Ivorra, van ser acollits pel seu amic Vicente Rocamora i reallotjats en la finca El Jabalí.
Una volta conclosa la guerra, després que la família recuperara la finca, es va decidir ocultar les entrades del refugi antiaeri edificat durant la conflagració. La filla dels masovers, Rafaela Baeza Seva, i la filla major dels propietaris de la finca, la senyora Carmen, van arribar a conèixer el refugi. El cegament del refugi coincidí amb un seguit de reformes que configurarien Pedro José com un palauet clàssic burgès. Es va construir l’habitatge dels masovers i una nova cotxera annexa a l’immoble. Però l’obra més cridanera duta a terme va ser la construcció d’una torre sobre les estances de la servitud amb la intenció de rememorar les torres de defensa de l’horta del segle XVI i recuperar espais interns de la casa per a la família. Amb l’última rehabilitació, enllestida el 2011, la torre va ser desmuntada, juntament amb la biblioteca i el celler.