La part religiosa de la festa cristiana comença el dia 1 amb la visita habitual al cementeri municipal, on familiars i amics van a col·locar flors o ciris als seus ésser estimats o compartir records i vivències. A la vesprada té lloc una missa en el cementeri que comença amb la vespra del Dia de Difunts i acaba amb els primers «tocs a mort» fins a la nit. L’endemà és el dia típic d’anar a l’església a les misses en record dels difunts.

La festa religiosa cristiana es va iniciar en l’edat mitjana com un intent per a canalitzar la celebració pagana cap al record de Tots els Sants i els Difunts, però malgrat això, els fidels van desenvolupar altres costums poc ortodoxos a manera de supersticions com col·locar teles i draps luxosos sobre les tombes o ciris de colors, danses del purgatori o banquets funeraris, que van ser perseguits pel Concili de Trento.

Durant el barroc, la meditació sobre la mort arriba a tenir una gran importància, de manera que la festa experimenta un gran desenvolupament. En el segle XVIII es va començar a produir el trasllat dels cementeris als afores dels nuclis de població, si bé la mesura no s’acaba de dur a terme completament fins ben entrat el segle XIX, cosa que provocaria el trasllat de la celebració a dos escenaris diferents: els cementeris i les esglésies. En els cementeris, la visita obligada als familiars difunts, i en les esglésies les misses en record per les seues ànimes.

El primitiu cementeri de Sant Joan va estar sempre situat al costat de l’església, però va ser modificant la seua ubicació entorn del temple. En el segle XIX es va traslladar al seu emplaçament actual a la partida de la Coix, als peus del tossal del Calvari, sense que coneguem la data exacta d’aquest fet, si bé sabem que el 1885 es van fer importants obres en el cementeri. L’última reforma va tenir lloc al principi d’aquest segle per a incloure en el perímetre un dels antics aljubs que hi havia a la falda del Calvari. Encara es poden contemplar interessants panteons de finals del segle XIX i principi del XX.

Respecte de les llegendes associades als difunts i a les ànimes, hi havia o hi ha la creença que les ànimes dels morts tornen a sa casa aquests dies, per això és important que tot estiga perfectament, sobretot els llits.

El ritual funerari actual és força simplificat, però fins no fa molt de temps era molt tradicional, amb arrels antiquíssimes. Segons la posició econòmica del difunt, el cerimonial era diferent, sobretot pel que fa a la comitiva fúnebre, presidida per una artística carrossa ornada amb vellut amb serrells i bordons daurats i tirada per cavalls amb plomalls i engualdrapats, en la qual es col·locava el fèretre. Hi havia una dita popular que deia: «Com més rics, més animals», que resumia amb un to satíric la diferenciació social dels morts segons el nombre de cavalls que tiraven la carrossa fúnebre. Aquella desfilada l’obria la creu i darrere seu participaven els capellans i el poble, que feia tres parades durant el recorregut. També hi podien participar fins i tot lacais, amb casaques i espases damunt del muscle escortant la carrossa.

No obstant això, en la majoria dels casos els enterraments eren de persones humils i, per tant, molt senzilles. Quan es moria algú, en una peça de la casa es preparava la vetla amb el «cos present» mentre les campanes començaven a anunciar al poble que un veí havia faltat. El mort era vetlat nit i dia en la casa, on assistien familiars, amics i curiosos, fins que el traslladaven a l’església per al funeral, moment en què acudien els sacerdots per a iniciar el respons. Des d’allí marxaven els homes cap a l’església portant el fèretre, mentre que les dones es quedaven a casa i començaven els resos, que podien durar dies. Després de la cerimònia fúnebre, es tornava a organitzar el seguici des de l’església fins a la finca La Concepció, on es desfeia la comitiva i els assistents acomiadaven els familiars del difunt amb el condol. Des d’allí, els qui volien continuaven fins al cementeri, on el difunt era inhumat.

Un cas curiós és el de la litúrgia dels mortitxolets, albaets o xiquets morts. Era una celebració trista que, tot i això, tenia una part festiva, ja que s’intentava simbolitzar la mort dels menuts en puresa i innocència i el seu pas directe cap al cel, que suposadament era motiu d’alegria. Especialment en el segle XIX i part del xx es va generalitzar aquesta mena de celebracions, que incloïen danses i banquets entorn de la vetla i enterrament dels xiquets, i el funeral a l’església era seguit per una litúrgia de goig en acció de gràcies. Quan la comitiva fúnebre arribava a l’eixida del poble camí del cementeri, la fórmula típica a Sant Joan d’Alacant per a acompanyar en el sentiment era: «Que siga enhorabona», com una felicitació per l’ascensió de l’ànima de l’infant al cel, encara que puga sonar a broma i sarcasme.

Ciudad

 

Sabies què…?

A Sant Joan d’Alacant, coincidint amb la festa de Tots Sants i de les Ànimes, se celebrava fins als anys seixanta el Queixalet. Consistia en un menjar per als escolanets i campaners destinat a recuperar forces per a aguantar el llarg treball que comportava estar-se durant hores al campanar i tocar els nombrosos tocs de morts i ànimes que se succeïen aquells dies. Com a mostra, l’1 de novembre els tocs anaven des de les cinc de la vesprada fins a últimes hores del dia, i el dia 2, dedicat a les Ànimes, a partir de les quatre de la matinada, quan començaven les misses. Els aliments o els diners amb què s’adquiria el menjar del banquet els donaven els veïns. Amb aquest objectiu, uns dies abans del Queixalet, els escolans recorrien els carrers i les finques del poble coberts amb sotana i roquet, i portant cabassos i una campana que feien sonar quan arribaven als llocs per a avisar els habitants de la casa que anaven a demanar per al Queixalet. El resultat final era un esplèndid i suculent sopar en «el quarto vell» de l’església el dia 1, al qual seguia un esmorzar similar l’endemà; era una ocasió en què mai faltaven xulles, llonganisses, botifarres i tomata fregida, tot acompanyat amb un bon vi, per a passar seguidament a les postres amb fruita i codonyat. En teoria, les donacions dels veïns eren una espècie de pagament als campaners i ajudants pel seu servei fent sonar les campanes per a recordar els difunts i fer memòria a tots de l’obligació de pregar i anar a missa durant aquells dies.

En l’església se celebrava la litúrgia pròpia dels difunts amb la Novena d’Ànimes. En l’altar major de la parròquia es col·locava un túmul funerari de quatre pisos amb teles negres en què apareixien brodats al·lusius a la mort amb calaveres i esquelets amb dalles, rellotges d’arena o frases mortuòries. Aquell macabre artefacte que superava els set metres d’altura estava, a més, il·luminat amb torxes, ja que el temple era en penombra, mentre s’entonaven cants fúnebres i les campanes repetien els tocs de difunts. Rematava el cadafal una gran creu blanca. Era un recurs perfecte per a atemorir qualsevol persona, al qual cal unir les malifetes dels bromistes, xiquets especialment, que s’amagaven entre les teles i emetien sons d’ultratomba o movien els esquelets. En l’actualitat, aquests rituals han desaparegut de la celebració.