La Torre Bonança segurament formava part del conjunt de torres a càrrec de Jeroni Arrufat, oïdor del rei Felip II sobre els assumptes relacionats amb torres defensives de l’horta el 1553. Aquesta dada permetria datar l’obra en el segle XVI. La torre és de base quadrada i escarpada, amb disposició prismàtica i tres altures. Com passa sovint, té adossat l’habitatge en dues de les seues quatre cares.
La família Pasqual de Bonança pertanyia a l’extens llinatge de la família Pasqual, procedents de la vall de Zárate, al senyoriu de Biscaia. Es van assentar a Alacant en temps de la conquesta cristiana. Els Pasqual estaven molt vinculat als monarques, especialment al rei Jaume I, amb qui van mantenir estretes relacions. Entre els descendents vinculats a l’Horta d’Alacant apareixen diverses branques com els Pobil, de la Verónica o Ibarra. En la branca dels Pasqual de Bonança van destacar personalitats com Tomàs Pasqual de Bonança i Martínez, il·lustre militar anomenat el Major, que va ser justícia d’Alacant entre 1555 i 1556, i també assistent a les corts de Montsó. La majoria dels membres de la família van ocupar càrrecs importants a la ciutat i al regne. Molts dels Pasqual naixerien a Sant Joan i foren batejats en la nostra església parroquial. Entre altres, cal esmentar José Mariano Jaime Pasqual del Pobil y Estellés (1819-1852) o Luis Pasqual del Pobil y Martos (1851-1911).
L’edificació ha sigut objecte d’unes quantes transformacions al llarg de la història. A mitjan segle XX es van fer algunes actuacions en la torre que en van alterar la morfologia original. Es van arrebossar els murs de manera poc afortunada, es van obrir obertures i s’hi va col·locar una coberta. Però sortosament una recent intervenció arquitectònica ha aproximat l’edificació al seu aspecte original, amb l’eliminació de la teulada i tractant de recuperar la tonalitat primitiva de la façana, deixant aflorar els carreus i part de la maçoneria de l’edifici. L’acabament de la torre es va configurar mitjançant una solució que recorda uns merlets.
La casa està envoltada per diversos horts de cítrics acompanyats de pins, xiprers, araucàries, garrofers, iuques i palmeres, que respecten el caràcter que devia tenir la propietat en temps passats. Afortunadament, la família Pasqual de Bonança continua habitant aquesta finca i això ha permès mantenir el conjunt en un impecable estat de conservació. Si continuem pel camí del Serení trobarem molt pròxima la veïna torre de Salafranca.
Sabies que…?
L’escut d’aquesta família presenta un anyell errant en camp verd. L’anyell porta una bandera blanca amb una creu que recorda la de Montesa. El pal de la creu es recolza en una font de la qual ix un canonet d’aigua amb una orla d’or. Envoltant l’emblema podem llegir escrit en lletres blaves: «Sub cuius pede fons vives emanat». Aquest escut posteriorment es va fer més complex, ja que es va dividir en quatre parts. Es repeteixen dos estendards de manera alterna per a formar els quarters. D’una banda, s’usa el blasó original amb l’anyell, d’una altra, un emblema amb dos castells i torres d’or davall d’una estrela també daurada. Curiosament l’escut de Sant Joan recorda el dels Pasqual, ja que hi apareix l’anyell portant la creu amb la inscripció «Agnus Dei», que fa referència a Sant Joan Baptista.
Una altra curiositat té a veure amb la branca familiar dels Pobil. En la segona meitat del segle XVIII, Juan Pasqual de Pobil y Rovira va casar la seua filla Tomasa Pasqual de Pobil y Sannazar amb el comte de Lumiares. El matrimoni viuria en la finca anomenada La Princesa, també denominada El Jardí del Príncep Pío.
Però sens dubte un dels membres més cèlebres de la família va ser Guillem Pasqual de la Verònica, per la seua participació activa en el miracle de la Santa Faç. El miracle va tenir lloc en un enclavament no molt lluny d’aquesta torre el 1489. Pocs anys abans, un sacerdot natural de Sant Joan, mossèn Pere Mena, havia portat des de Roma un dels tres suposats plecs del llenç amb el qual la Verònica havia eixugat el rostre de Crist en el seu camí al Gòlgota, a Jerusalem. Després de guardar-lo en el fons d’una arca, va observar com miraculosament es desplegava en la part superior del moble. Segons sembla, aquest fenomen es repetia una vegada i una altra, de manera es va decidir exposar-lo a la veneració i organitzar una rogació a Alacant.
Aquest tipus d’actes eren molt comuns en aquella època, fonamentalment per a pregar per la pluja. Explica la tradició que el 17 de març, quan passava pel barranc del Juncaret, van eixir llàgrimes d’un dels ulls de la relíquia. Degué ser llavors quan el mateix Guillem Pasqual va comprovar la veracitat de les llàgrimes i va descartar que fóra una il·lusió. Després del succés va venir la pluja, i també el reconeixement del miracle per part de l’Església. Es va decidir construir en aquell lloc un monestir com a acció de gràcies, que va quedar sota la jurisdicció de la parròquia de Sant Joan. A partir d’aquest moment, Guillem Pasqual va portar sempre un didal de plata al dit, va regalar els terrenys per a la construcció del monestir de la Santa Faç i va afegir l’apel·latiu de la Verònica al seu noble cognom Pasqual.